El tritó sense escames que viu sobre l’aigua

Barcelona“Respires, et relaxes, entres al teu món. Hi estàs immers, el tens controlat i, puf, desapareixes”. L’esquiador nàutic Iván Morros detalla la seva simbiosi amb l’aigua, l’element que vesteix la seva vida, abans de notar l’etzibada brusca de la barca i el trapezi. “Tot plegat forma part de mi, des de petit. Vaig néixer amb un banyador posat. El meu germà gran, el David, competia. Jo el mirava amb atenció esperant el meu torn. Realment em feia pesat i amb 36 mesos vaig acabar al riu. M’hi van llançar i encara no n’he sortit”, comenta aquest enamorat de la disciplina que aquesta temporada, un cop retirat de manera professional i als seus 42 anys, s’ha proclamat campió d’Europa i del món (categoria +35) de la modalitat d’eslàlom.

És l’èxit de la relació de dos siamesos sense cura. “Et vas fent gran i vas decidint què t’agrada i què no. L’esquí, un pèl elitista i rotundament familiar, no és negociable, no puc aparcar-lo. Ara sóc el seleccionador de l’equip espanyol i el visc d’una altra manera. He recuperat el gaudir per gaudir, sense les autoexigències de l’elit”, explica, i argumenta que la seva carrera, tot i trepitjar el primer lloc del podi mundial, és cosa del passat. “Hi ha la lliga dels bons i després les altres, com la meva. A mi se m’ha covat l’arròs. N’estic convençudíssim -diu entre rialles-. Aquest títol no me l’esperava. Sóc nou en això de no treballar al màxim nivell. Senzillament ho vaig voler provar. Pensava que, arribats a aquest punt, l’esport no em podia aportar coses noves, sorprendre’m”, destaca el també dissenyador gràfic, un tritó sense escames que va arribar a fer les proves d’accés al Barça de futbol.

Acostumat a monopolitzar l’esquí nàutic estatal i amb un enorme bagatge internacional, Morros, proper, llueix modèstia. “Fa fàcil el que és difícil. Tot i la importància del component físic, és imprescindible saber distribuir el pes i aplicar correctament la tècnica. L’Iván ratlla l’ideal amb gestos fets al mil·límetre, sempre ben col·locat. I sense posar-se nerviós. Si no, no hauria arribat tan lluny”, explica Guillermo Barguñó, internacional des de fa més de vuit anys, que intenta verbalitzar el resultat de 2 boies a 10,25 metres que va signar Morros a Seseña (Toledo). “Primer comences amb una corda de distància X. Si completes el circuit sense caure, s’escurça uns centímetres i hi tornes. L’embarcació, que circula per un imaginari carril central marcat per dos punts, passa a uns 11 metres de les boies. Quan finalment arribes a aquesta xifra, has de dibuixar una trajectòria cada cop més paral·lela a la superfície per superar l’obstacle. És una qüestió física. Ell n’és un expert”, afegeix. El discurs de Morros és diferent. “Els resultats no ho són tot. El meu pare sempre deia que el millor de l’esport són les persones, les amistats. Fa ben poc que ho he entès”, explica. Guarda amb afecte el consell de l’Andrés, pioner de la disciplina al país. No gosa oblidar-lo, ni a ell tampoc. “L’esquí se’l va endur un dia del 1989, quan jo tenia 14 anys. Va fer unes voltes al camp d’entrenament després d’un temps d’inactivitat i, en acabar, va tenir un atac de cor. Va ser dur”.

No hi ha silencis. El campió parla de l’escena des de la nostàlgia més bonica, fins i tot defensant el paper de la disciplina, novament protagonista. “Tota la família vam estar un any sense practicar-la. La vida, però, continua, i no tenia sentit renegar d’una part de mi. Ho tenia dins, l’aigua em cridava. Esquiar és llibertat. Estàs tu a sobre d’un element inusual a gran velocitat. Et fa madurar. Els moments te’ls empasses sol i tendeixes a exagerar. La frustració és complicada i les alegries, injeccions de moral”. Mentalitat de sumar i seguir sumant, sense intenció de posar el punt final. “Esquiaré fins que el cos digui prou. Sento que estic en deute amb l’esport, que m’ha donat tant. Ara és moment de saldar el meu compte”.