La por d’una mocadorada al Camp Nou
Part del món del futbol funciona al revés que les escoles. Ara s’acaba el curs però arriben les valoracions. Ha sigut un estiu agònic en què el Barça ha demostrat una manca de capacitat per marcar l’agenda greu. És ben cert que pocs podien esperar que el PSG pagaria 222 milions, però no és cap novetat que el Barça competeix amb rivals que tenen diners de certs països al darrere. I tampoc és cap novetat que fa anys que treballa amb aquests països amb patrocinis precisament per poder competir amb ells. El Barça ha perdut el control, ha actuat sempre a remolc de clubs que han marcat els tempos de les negociacions, quan han volgut negociar, esclar. No tindria sentit que el Barça es queixés per la seva actuació al mercat parlant dels diners dels altres quan s’ha convertit en un dels clubs del món que més ha gastat.
El problema ha sigut com s’han gastat els diners, com s’ha negociat i qui ha negociat. La hipertrofiada parcel·la esportiva del Barça no ha fitxat tots els jugadors que volia, i quan els ha fitxat, ha pagat una xifra molt elevada. Un es pregunta si calen tants interlocutors per acabar pagant més de 100 milions per jugadors que feia anys que seguies. Si calen tants càrrecs, barrets, sous i despatxos. Bartomeu, Sanllehí, Soler, Bordas, Segura, Fernández, Braida, Grau... Bartomeu sabia que les coses no funcionaven. Que les seves apostes havien fallat els últims anys, amb fitxatges cars que no acaben de millorar el nivell de l’equip. Des que va marxar Zubizarreta, l’únic fitxatge titular que ho feia bé era Umtiti. Significatiu. Així que Bartomeu va decidir fer més canvis, just quan el PSG s’estava enduent Neymar. Pep Segura va rebre els galons en un context terrible. I el resultat han sigut nervis, falta de rumb, improvisacions.
El Barça no ha tingut interlocutors clars, no s’ha fet respectar, ha sigut criticat per Dortmund i Liverpool per com ha actuat i ha gastat més diners que mai, sense que ningú tingui la sensació que hauria pogut rebaixar gaire el preu dels jugadors comprats. Amb un filial ple de jugadors fitxats de fora, el Barça ha viscut un estiu de discussions i nervis als despatxos. Sense un model clar, sense aconseguir que et responguin trucades, sense un missatge fort. Quan calia callar, s’ha parlat creant expectatives. Quan calia parlar, s’han enviat missatges equivocats. L’estiu de Neymar quedant-se al 200%, el dels dos fitxatges després de Dembélé. L’estiu que ha obert més la ferida entre el vestidor i els despatxos. L’estiu d’un club actuant a remolc, patint per si els mocadors arriben a la graderia. Mai és un bon negoci, negociar i actuar quan la por et marca l’agenda.
