Publicitat
Publicitat

83-90-14

Felipe González era el president del govern central, Jordi Pujol el de la Generalitat, Pasqual Maragall, l’alcalde de Barcelona, i Josep Lluís Núñez presidia el Barça. Barcelona no havia organitzat uns Jocs Olímpics i no era una ciutat de moda arreu del món i l’independentisme era una ideologia minoritària tractada amb condescendència i menyspreu pels corrents de pensament hegemònics, que defensaven la tàctica del peix al cove. ETA assassinava desenes de persones i semblava una quimera que la banda terrorista abandonés les armes. L’any 83 és el del Thriller de Michael Jackson i el de la sèrie El equipo A, l’any 90 és el del Nothing compares to you de Sinéad O’Connor i el de l’èxit espectacular de Ballant amb llops de Kevin Costner. Aquells anys, quan la gent tenia una urgència i necessitava trucar per telèfon anava a una cabina, no existien les companyies de baix cost per fer viatges ràpids i barats i el gintònic era un combinat normal i corrent entre molts altres. Twitter, Facebook i Instagram eren eines per inventar, els diaris i els llibres es llegien en paper (de quina altra manera, si no?) i la gent escoltava discos que havia comprat a les botigues. El Barça encara no havia guanyat una Copa d’Europa i el Madrid només n’havia guanyat sis, totes en blanc i negre.

L’any 1983 el Barça va guanyar el Madrid a la final de la Copa del Rei i va salvar la temporada. L’any 1990 el Barça va guanyar el Madrid a la final de la Copa del Rei i va salvar la temporada. Avui el Barça pot guanyar el Madrid a la final de la Copa del Rei però no salvarà de cap manera la temporada. Tot ha canviat. Afortunadament. El llistó està molt més alt, el conformisme ha desaparegut i la generació dels aixecarecopes ha donat pas a una fornada de culers acostumats a guanyar títols rellevants jugant bé a futbol. Guanyar la final d’aquesta nit seria una alegria enorme per a una afició desconcertada, seria una clatellada al rival de tota la vida que mereixeria una celebració com cal, però no suposaria de cap manera que l’equip obtingués una bona nota al final del curs.

La nostra societat s’ha transformat i el Barça i la seva afició també. Les botifarres de Schuster a la Romareda després del gol de Marcos o les paraules sàvies de Chendo després dels gols d’Amor i Julio Salinas (“El partido lo han ganado unos que no son españoles, simplemente ”) al Luis Casanova de València seran sempre records meravellosos per als culers. Tant de bo aquesta nit el barcelonisme hagi d’afegir més imatges d’alegria a la memòria col·lectiva, però aquesta vegada un títol menor no podrà servir per tapar les mancances de l’equip ni hauria de ser un pretext per evitar canvis profunds al vestidor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF