L’ALTRA MIRADA
Misc 16/06/2017

La confiança de pedalar a les fosques

El Joan Font i l'Ignacio Ávila, amb una discapacitat visual, competeixen a l'elit en tàndem

Gonzalo Romero
3 min
La confiança de pedalar a les fosques

L’Ignacio Ávila (1979, Manresa) entrava fa quatre anys al Velòdrom d’Horta, decidit. Al costat de qui fins llavors havia sigut el seu entrenador, el Ferran, va travessar part del recinte fins al bar, on l’esperava un dels cafès de la seva trajectòria dins l’elit de l’esport paralímpic. “Vaig arribar cinc minuts abans de l’hora acordada. Recordo que estava molt tranquil”, diu el manresà a l’ARA. Buscava un nou cop d’efecte mesos després d’haver deixat l’atletisme, fart d’arrossegar molèsties i dolors de la retinosi pigmentària que té des de petit. Ávila, com els seus tres germans, té una discapacitat visual. Té menys d’un 10% de visió -“per sort”, segons destaca, ja que en podria tenir menys.

“La malaltia és progressiva, però de moment estic estable. A cada individu l’afecta d’una manera diferent. Només veig el que tinc al davant, com si miressis per la mira d’una escopeta. De nit pateixo més, és el que es coneix com a ceguera nocturna, i haig de fer ús del bastó per poder fer vida”, explica. Quatre Jocs Olímpics després i amb un caseller de medalles internacionals excels, tornava a posar el comptador a zero, a fer més vida que la seva rutina de venedor de cupons a l’ONCE. “Després de Londres 2012 volia tornar a competir en un altre àmbit i el ciclisme em semblava molt interessant. Necessitava, però, un pilot, una persona que fos experta, que fos els meus ulls”. I és aquí quan apareix Joan Font (1985, Vilanova i la Geltrú), un comercial amb experiència en ciclisme internacional, assegut a l’altra banda de la taula d’aquella cafeteria. “Va arribar, el vaig saludar i vam estar parlant amb moltíssima claredat: volia formar una parella de tàndem. Ell semblava reticent, no ho tenia clar, perquè era una responsabilitat i tenia una proposta per ser professional al Japó”, explica Ávila. Era una decisió difícil, per definició. “Dues setmanes abans, l’equip asiàtic m’havia enviat el contracte per mail. Només havia de dir que sí i compliria el somni de viure de la meva gran passió. Jo em mirava l’Ignacio amb cara de boig. M’explicava que volia guanyar Mundials, anar als Jocs i encara no havíem rodat junts. M’ho havia de rumiar”, comenta Font. La resposta va arribar una setmana després, amb la primera sortida de la parella en tàndem: “Va entendre que podíem fer coses maques. Va quedar enganxat. El primer cop que hi puges, sents llibertat, la sensació de velocitat, no tens por, especialment jo”, diu Ávila, entre rialles. Entén -ell i el seu company- que la responsabilitat és del guia. “És enorme, perquè si caic, ell també. Soc un esportista molt segur, no me la jugo fàcilment. Potser en moments puntuals, però en una situació normal, prefereixo no forçar la màquina i perdre un parell de metres. Haig de saber llegir la cursa per prendre les decisions correctes. Abans de moure peça, sempre comento la jugada amb l’Ignacio, així si fico la pota, tinc part d’excusa -comenta Font, entre rialles-. Al final, tirem tots dos del carro. Hem d’estar molt sincronitzats, que els moviments siguin iguals. I crec que és un dels nostres punts forts, som molt iguals dalt la bicicleta”.

L’Ignacio destaca aquesta simbiosi, que els va portar a penjar-se la plata a Rio 2016 i a aixecar dos Campionats del Món. “Hi ha d’haver compenetració, entendre’s sense paraules. La confiança és màxima. L’hem assolit amb el temps, entrenant-nos i xerrant. És comunicació vocal i corporal. He arribat al punt de percebre i anticipar-me als seus moviments”, apunta. L’exatleta somriu. Valora el Joan, el seu amic, com una part imprescindible del seu recorregut, personal i professional. “He aconseguit tots els objectius que m’havia fixat. Soc pare, tinc una família increïble i una dona excepcional. Només me’n queda un, el gran repte de la meva vida: ser campió olímpic”. Següent aturada, Tòquio 2020.

stats