Dembélé és un futbolista magnífic. Un talent jove amb recursos físics i tècnics en l’un contra un com n’hi havia pocs -per no dir cap- al mercat, un extrem espectacular dels que et fa aixecar de la cadira i, a més, tot i que el prefereixo a la dreta, capaç d’adaptar-se als dos costats de l’atac. Per trobar-li alguna pega, preu desorbitat al marge, els seus registres golejadors són minsos. Però si el Barça buscava un recanvi peça per peça per a Neymar, tot i que hem de tenir paciència perquè els separen cinc anys de maduració, és el perfil més semblant que podia trobar. Valverde està lògicament satisfet perquè l’arribada de Dembélé és una injecció de talent ofensiu que l’ajuda a compensar la plantilla, però admeto que algunes de les seves decisions m’estan desconcertant.
El Txingurri va anunciar el dia de la seva presentació que volia retornar el protagonisme al mig del camp, una estrena il·lusionant per als que creiem que el Barça faria bé de tornar als seus orígens. Però el que ha passat arran de l’intent frustrat de portar Verratti aparentment es contradiu amb aquella declaració engrescadora. Aquesta setmana el tècnic va descartar el fitxatge de Seri, un perfil de migcampista assimilable -salvant les immenses distàncies- a Xavi i al mateix Verratti, i en canvi sí que va beneir l’arribada de Paulinho, un box-to-box que insinua voluntat de jugar més al galop que al trot. És veritat que el Barça encara malda per reclutar Coutinho, un mitjapunta que ha destapat el seu millor rendiment arrambat a la banda esquerra i que jo hauria portat abans que Dembélé pel mateix motiu que hauria preferit Seri -que no m’entusiasma- a Paulinho. Perquè Dembélé suposa més vertigen, continuar amb el model del trident, mentre que Coutinho, molt menys davanter, alimentaria la capacitat associativa de l’equip. Francament, no se m’acut com encaixar-los tots dos amb Messi i Suárez si no és amb un 4-2-3-1 i, evidentment, sense rastre del cervell que buscava el Barça a l’inici del mercat.
Que la secretaria tècnica del Barça ha exhibit durant l’estiu una falta de rumb al límit del ridícul no és nou; però diria que Valverde també està improvisant. I no només pels canvis de dibuix constants en els primers partits oficials. Caldrà esperar quina partitura tria quan tingui tots els intèrprets, però la sensació d’avui és que el desequilibri entre el talent de la davantera i el físic al mig del camp va camí d’accentuar-se encara més que amb Luis Enrique. I no havíem quedat així.
