Publicitat
Publicitat

Un català de merda

En Jacob és alemany. Concretament, prové de la regió de Rin del Nord - Westfàlia i està engarjolat en una comissaria de la ciutat de València per haver estat confós amb un independentista català. La història, que pot sonar a bogeria etílica, va començar quan els seus companys de feina van voler celebrar els vint-i-cinc anys que en Jacob fa que treballa a l’empresa regalant-li una entrada per a la final de la Copa d’Espanya entre el Barça i el Reial Madrid.

Que un alemany que viu a Rin del Nord - Westfàlia sigui del Borussia de Dortmund es pot considerar una qüestió de genètica, però en Jacob es va fer del Barça per ètica i estètica la nit que, com a televident imparcial, va contemplar meravellat la final de la Champions entre l’equip de Pep Guardiola i el Manchester United.

Convertit en un devot barcelonista, els amics de l’empresa asseguradora li van comprar un bitllet low cost a València i una entrada, sector sud, localitzada en el rovell de l’ou dels aficionats culers, acompanyada, detall d’en Gunther, d’una samarreta d’última generació amb el 10 i el nom Jacob imprès a l’esquena. A en Jacob, cap de la secció d’assegurances d’enterrament, li va estranyar aquella indumentària llampant. Els colors blau i grana havien sigut substituïts per un vermell i un groc més estridents, i davant la seva estranyesa, en Gunther, cap de la secció d’assegurances d’accidents laborals, li va garantir que aquella samarreta havia causat furor entre els joves aficionats culers.

En Jacob, que de quan era jove en manté l’esperit i un nínxol familiar heretat als vint anys, es va acomiadar de la Rita amb un petó i la promesa d’un tiqui-taca a la tornada. Va sortir de casa a les deu per aterrar a València a les tres amb el 10 planxat després d’un viatge enteranyinat. Faltaven cinc hores per a l’inici del partit, i com que en Jacob era un home entregat a la seva professió, se’n va anar al cementiri de València per fer discórrer el temps i reflexionar sobre l’essència de la felicitat abans de dirigir-se a l’estadi.

La felicitat és sovint un concepte abstracte, però convertit en un espermatozoide més d’aquella ejaculació barcelonista se sentia immensament feliç. I arrossegat per aquella sensació entre eufòrica i platònica, quan els equips van saltar al camp i va sonar l’himne d’Espanya, en Jacob es va posar dret, va col·locar-se la mà al pit com a mostra de respecte per una nació i un rei en crisi d’abstinència consumista, i es va posar a xiular aquella marxa marcial cinc segons abans que algú li llancés una ampolla d’aigua.

En Jacob encara dubta de l’origen del projectil que el va deixar xop, i emprenyat -ell és un tros d’alemany, va intentar buscar, sense èxit, la mà criminal que l’havia deixat moll-. Pel cervell d’en Jacob, votant de la CDU d’Angela Merkel, hi van passar estranys pensaments, des de llengües de foc cremant la flora mediterrània fins a tridents de fulles esmolades, unes ànsies de venjança que van desaparèixer quan un espontani li va regalar per eixugar-se una bandera amb els mateixos colors de la samarreta que li havia regalat en Gunther. No hi havia gravat el 10, ni el seu cognom, però sí un estel blavós sobre les barres grogues i vermelles, i amb aquella bandera recargolada al coll va baixar escales avall en direcció al lavabo.

No sé què passa a Espanya amb els alemanys. Deu ser per una qüestió d’enveja, de subsidiarietat mal entesa, però tan aviat en Jacob va posar el peu a l’últim esglaó, un grup de policies el van començar a apallissar mentre ell cridava com un porc a l’escorxador. Alguns testimonis, els més poliglots, asseguren que ell repetia que era alemany, concretament de la regió de Rin del Nord - Westfàlia, i que es deia Jacob. Els menys versats en idiomes diuen que els dotze agents que l’estomacaven cridaven “ Te vas a enterar, catalán de mierda ”, mentre “el català de merda s’entestava responent en un català tancat, tancat”. Diuen.

En Jacob té les hores comptades a la garjola de la comissaria de València. Del partit no en va veure ni el tret de sortida. I porta posada, tacada de sang, aquella estranya samarreta que li va regalar en Gunther, i el que és pitjor, la felicitat tenyida d’un dol malenconiós. La Rita li havia demanat que li portés un autògraf del rei i de Julio Iglesias, i tornarà a casa amb la cara trencada i la convicció que, tant per tant, prefereix fer-se del Bayern Munic. Amb en Pep Guardiola a la banqueta, juga millor que el Barça actual i guanya, i encara que el Bayern sigui el símbol futbolístic d’un estat tan endogàmic com Baviera, ningú l’estomacarà per ser alemany, concretament de Rin del Nord - Westfàlia.