03/12/2016

Que torni l’alegria

2 min
El barça
 Es queda  Amb la mel Als llavis

BarcelonaCau el sol de s’horabaixa al Camp Nou i no hi ha alegria dins es meu cor, perquè aquesta temporada ses òrbites no estan en sintonia. Cau el sol de s’horabaixa, vermell i calent, i no veig que els jugadors del Barça se xapin de riure, perquè no hi ha alegria, tampoc en el seu cor. Ni plaer, aquell plaer amb què feien fàcil un dels futbols més grans de tots els temps. Algú es va divertir, ahir, al Camp Nou, a la primera part?

El Madrid va jugar molt còmodament fins al gol de Suárez. El seu mig del camp (per entendre’ns) rebia, controlava, es girava i avançava, no gaire però avançava, observat més o menys de prop per alguna samarreta blaugrana. Com li costa a André Gomes. Fa patir tant com Paco Alcácer. El Barça no li va causar cap inquietud, al Madrid, perquè com ja ha passat massa vegades aquesta temporada, a qui més inquieta el Barça és als seus aficionats.

No és un atac de nostàlgia per un temps que no tornarà: com pot haver marxat aquell temps si al camp hi ha els mateixos jugadors capaços de fer dos doblets consecutius? No és un atac de nostàlgia, no: a la segona part va sortir Iniesta i va tornar l’ordre durant una mitja hora ben bona. Van tornar la possessió, la triangulació i el criteri per la pausa o per la passada en profunditat, i per un moment, al Camp Nou es va sentir “Ara!”

Neymar i Messi podien fallar aquelles dues rematades? Posem que sí, que són humans. Però l’equip no podia fallar a l’últim minut. Ni Arda havia de fer aquella falta, allà, lluny de l’àrea a un jugador d’esquena a porteria i tapat de passada, ni Ramos havia de poder rematar. Perquè sabem de memòria que, amb 1-0, els partits tenen la mania de no acabar-se fins que marca el Madrid.

Hi va haver un temps que el món es preguntava: “A quina hora juga el Barça?” Ara es pregunta: “Quin dia tornarà, el Barça?” I quan torni, que tornarà, tornarem a veure aquell futbol que ha deixat un cràter per sempre dins sa meva vida. I alegria.

stats