Publicitat
Publicitat

Quatre llocs

Un dels últims volums que va publicar en vida el sovint mal ponderat Agustí Calvet, Gaziel, recollia els seus passos per les terres d’Itàlia i, en particular, per Florència, on el periodista guixolenc creia que residien les virtuts humanistes que ell admirava, inspirades pel Renaixement. És la ciutat xica, bella, sàvia i dolça, en mots de Gaziel, que afirma que no vol abandonar Borja Valero, el jugador més serè d’un Fiorentina sovint agitat. Trobar a l’escuma del cappuccino matinal, hàbilment dibuixat, el seu nom, sense cap salutació prèvia del barista, és motiu pesant per a un futbolista professional per valorar un lloc tan discret.

Assegura l’editora i escriptora local Christiane d’Arc que el florentí no és sorrut, simplement rebutja saludar pel carrer els coneguts perquè fa massa de poble gran i poc de ciutat. Dels nadius s’escriu que són orgullosos i d’una cerimoniositat parsimoniosa, però també, com altres mediterranis, àcids i sarcàstics, també amb ells mateixos: després del devastador desbordament de l’Arno el 1966, les botigues que reobrien anunciaven prezzi incredibili, sotto acqua. I els encanta escenificar una gran discussió arran de qualsevol qüestió, més o menys rellevant, que pugui induir al debat. L’última ha estat el desig d’una multinacional de menjar ràpid de plantar un menjador als morros del Duomo, a la mateixa plaça. La resposta de les autoritats locals, en una ciutat on mana l’esquerra o el centreesquerra des de fa més de quaranta anys: no. Un indret on el gelat -sublimat a l’establiment Vivoli-és elevat a ciència, bressol de la bistecca, regat pels vins del Chianti i amb una preciositat genuïna no sembla l’entorn més adient per a aquest tipus de negoci. Per ara, amb setze mil signatures com a aval, Florència és a la llista de ciutats incòmodes per a l’hamburguesa totpoderosa. Poca broma: al costat d’Olot.

La genuflexió, a més, hauria estat estranya a la ciutat pionera de les televisions lliures a Itàlia, que va batejar amb el nom de l’activista antifeixista toscà Spartaco Lavagnini una de les seves artèries principals. En una entrevista recent a la Gazzetta dello Sport, Borja Valero va apuntar: “A Espanya existeixen partits polítics que s’inspiren en Franco. Hi ha poca memòria, no s’estudien prou els fets tan atroços que van succeir. En canvi, jo sempre penso en el que m’explicava el meu avi: va lluitar amb la República, va ser arrestat i torturat i va estar a punt de morir de gana”. Borja, merengue de cor, que vota sempre encara que sigui en blanc, va rescatar així l’ignorat madridisme republicà i va exposar el vincle amb la ciutat que ara és la seva, malgrat que assegura no oblidar l’afició anglesa i que a la Curva Fiesole, a la graderia nord d’un perfecte exemplar d’arquitectura feixista, encara el saluden amb la rojigualda i no amb la bandera de la franja viola.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF