Neymar dóna vida al Barça a l'infern del Calderón

Madrid (enviat Especial)Un gol amb accent brasiler va rescatar el Barça quan l'equip de Martino es cremava en un Vicente Calderón convertit en un infern. Superat, mossegat i acorralat per un Atlètic extremadament agressiu, el Barça va retrobar la calma quan Alves va centrar una pilota i Neymar, en el seu primer gran moment com a blaugrana, va rematar de cap. Malgrat que l'actuació de l'equip va esborrar d'un sol cop l'optimisme generat per la golejada contra el Llevant, el Barça torna a casa amb un resultat fantàstic i amb Neymar sumant arguments per ser, finalment, titular. I és que Martino el va deixar a la banqueta de sortida.

El tècnic argentí fa camí amb petites decisions carregades de significat, com ara no fer jugar de sortida Neymar i Cesc, fent espai a Iniesta. Martino va fer jugar un equip amb galons per batre's en duel amb el primer rival realment competitiu d'aquesta temporada. El tècnic de Rosario era conscient que des del primer minut contra l'Atlètic, tots els mèrits fets contra el Llevant ja no servirien de res. La importància d'aquesta Supercopa és que posa cara a cara el nou Barça de Martino amb un tros d'equip. I el resultat de l'examen és millor pel resultat que per l'actuació o les sensacions. La temporada no serà un camí de roses, per si algú s'ho havia imaginat. Ara, si el Barça no va saber imposar el seu joc i no va enamorar, també és cert que no va defallir i que va lluitar.

L'Atlètic de Madrid va interpretar bé el paper de dolent de la pel·lícula. Ningú els pot negar que són un equip sincer. Una mica desagradable, però no menteix: quan l'Atlètic juga contra un equip excels en el toc, cedeix tota la possessió per atrinxerar-se en defensa, robar-te la cartera i apunyalar-te per l'esquena. "Utilitzarem les nostres armes", deia Simeone abans del duel. L'Atlètic, ordenat en defensa i disciplinat en la tàctica, buscava arribar a la porteria rival en cinc segons, en tres tocs. Aprofitar una pèrdua rival, obrir a la banda i rematar dins de l'àrea. És a dir, marcar com ho va fer Villa als 13 minuts, després d'una pèrdua de pilota del Barça. L'asturià, en tot just 15 minuts, va batre Valdés i gairebé fa un altre gol des del mig del camp, renascut com una au fènix. De mica en mica, però, es va perdre en un partit agressiu. El seu partit va durar 15 minuts.

L'equip de Martino, en la primera oportunitat en què topava contra un rival competitiu, va semblar que cometia els pecats de l'última temporada mostrant-se precipitat, sense ritme i tocant molt la pilota per no fer res. L'Atlètic, en canvi, amb una coça a un jugador del Barça i dos tocs ràpids de pilota ja creava perill. El partit es va jugar amb les normes imposades per l'Atlètic, amb un equip català ple de talent però sense personalitat, perdut per la gespa, ofegat per un rival més fort i amb certa frustració. L'eufòria de la golejada contra el Llevant va desaparèixer trepitjada per les botes de l'Atlètic.

El Barça intentava obrir el camp, amb Alves i Alba fent d'extrems i amb canvis de joc per intentar que guanyessin en presència. L'Atlètic, però, trobava la manera d'aturar el joc interior i exterior d'un Barça que patia cada cop que perdia la pilota, conscient de la força del rival amb espais. Si el Barça jugava a escacs, lent, pensant, amb molts moviments per intentar fer escac, l'Atlètic jugava a un videojoc: quatre trets i feia mal. Per sort, Mascherano i Piqué arribaven sempre a temps per evitar més ensurts, ja que cada cop que un jugador blaugrana rebia d'esquena, li mossegaven els turmells amb un joc al límit del reglament. Si contra el Llevant el Barça va brillar pressionant, al Calderón era pressionat fins a l'angoixa.

Sense Messi, però amb Neymar

Amb Iniesta i Xavi desconnectats del joc, el Barça sabia que calia refredar l'infern en què s'havia convertit el Calderón. Però l'Atlètic, posseït pel discurs de Simeone, l'escalfava encara més, protestant-ho tot i deixant l'equip de Martino sense xutar ni un sol cop a porteria al descans. I, tot, sense poder disposar de Messi. Entrada la primera part l'argentí va desaparèixer del partit, es va fondre convertint-se en una ombra. Al descans, Messi era substituït per Cesc per culpa d'unes molèsties a la cuixa després de rebre un cop, unes molèsties que acabaven de trencar en mil bocins l'optimisme dels primers dies de Martino.

Sense Messi, l'Atlètic encara es va sentir més fort. Absolutament entregat a una causa, creant una comunió perfecta amb un públic igualment passional i agressiu, l'equip madrileny es menjava el Barça en les pilotes dividides, allunyant de la porteria de Courtois un Barça lligat de mans i peus. Malgrat una gran ocasió d'Alexis i Cesc en els primers minuts de la segona part, a mesura que avançava el partit l'escenari es tenyia de blanc i vermell. Martino, doncs, no va trigar gaire a fer entrar Neymar per un Pedro testimonial. Un canvi destinat a canviar el guió del partit, ja que la segona pilota que va tocar el jugador brasiler va acabar al fons de la porteria de Courtois. El Barça va aprofitar una de les poques ocasions en què va poder jugar ordenat prop de la porteria rival per obrir el camp a la dreta, on Alves va centrar al segon pal, i Neymar, de cap, va batre el porter belga amb un gol tan immerescut com alliberador: era tot just la segona rematada blaugrana entre els tres pals.

El primer regal de Neymar va aconseguir per fi calmar la fera local. Un primer gol marcat a dos quarts d'una, a la matinada, tal com va arribar el primer gol de Ronaldinho amb el Barça, la matinada d'aquell partit a casa contra el Sevilla. A l'Atlètic el gol el va deixar tocat, com aquells boxejadors que se senten controlant un combat i quan intenten colpejar reben de manera sobtada un cop de puny a la mandíbula. Un cop que canvia un partit. De sobte, el Barça va aconseguir el control del ritme i la iniciativa acostant-se més a la porteria local, conduint el matx a un empat que decanta la balança de la final a favor del Barça. Ara, la decanta només una mica.