30/09/2016

Muts i engabiats

2 min
Florentino Pérez, president del Reial Madrid, en una imatge d’arxiu de la temporada passada.

BarcelonaEl periodisme esportiu ha perdut molts llençols en les seves bugades, però cap de tan gran com el de les necessitats recíproques amb els objectes del nostre treball, clubs i jugadors, sobretot en l’àmbit professional. Quan aquests es van adonar, o algú els va avisar, que ja no necessitaven els mitjans tradicionals i que eren els mèdia els que els necessitaven a ells per embrutar cada cop més paper i més espai radioelèctric, va iniciar l’era en la qual sobrevivim: la de les restriccions, la distància i la comunicació corporativa. La pugna entre els periodistes, per informar com marquen els codis de la professió, i les entitats, per difondre únicament informació tolerada, blanca, no comprometedora, és tan intensa com desigual des del moment en què la canallesca va donar una mà i li van prendre tot el braç, o es va deixar furtar la paella perquè altres tinguessin el mànec ben agafat.

L’excés de zel dels clubs causa una multitud de situacions incòmodes que, en algun cas, arriben a extrems ridículs. D’un temps ençà, diverses televisions oficials de club han distribuït imatges volgudament mudes, sense el so ambient que les hauria d’acompanyar. Així, quan Florentino Pérez va visitar un entrenament del Reial Madrid per saludar personalment els futbolistes, qualsevol pla prou pròxim perquè es pogués sentir el diàleg, per més banal o intranscendent que fos, esdevenia un news reel dels anys vint llest per inserir-hi una locució triomfalista i ampul·losa a mida del protagonista. Igual que els primitius noticiaris cinematogràfics dissimulaven l’absència d’informació sonora amb un acompanyament musical, alguns clubs com el Manchester City han difós imatges de signatures de contracte de nous fitxatges amb l’estil d’un videoclip dance. És una manera silenciosa de matar el missatger que ha d’elaborar una peça televisiva, limitat perquè és l’únic material de què disposa i atrapat en un dilema pervers: o ho utilitza tal com li ha arribat o falseja l’àudio utilitzant-ne un que tingui una mínima semblança amb el que s’imagina com a ambient sonor real de l’escena. En totes dues situacions, o altera el registre normal de l’espai informatiu o falta parcialment a la veritat.

Sobre la gespa, en un gest també recent, entrenadors i jugadors amaguen la boca amb una mà en iniciar conversa amb un company o un rival o per dialogar amb l’àrbitre del partit. Potser comenten situacions de joc que serien interessants de desxifrar per a l’espectador televisiu, però apel·len a qui, mentre diu que és del nostre gremi, pren banalitats o fiblades de tensió com a argument per a polèmiques estèrils. I així, mentre creiem que omplim la rentadora, en realitat, tenim cada cop menys roba per ficar-hi.

stats