Messi convida a l’última Copa de Luis Enrique

Enviat Especial / A MadridEls jugadors del Barça observaven com Luis Enrique aixecava la Copa mentre l’afició corejava el seu nom. Després de tres temporades, Luis Enrique deixa de ser tècnic del Barça i s’acomiada amb la tercera Copa en tres anys. El novè títol, una Copa que maquilla les misèries d’un final de temporada en què el barcelonisme ha anat entrebancant-se, perdent llençols a cada bugada, sumant derrotes als camps i els jutjats. Però Lionel Messi es va encarregar d’organitzar la festa de comiat. Va posar la música, el ritme i la Copa, i amb un primer temps magnífic va liderar el triomf contra un Alabès irreductible (3-1).

La història que escriu Lionel Messi conté més títols i alegries que tota la que s’ha escrit en mig segle al Vicente Calderón, l’estadi que tancava les portes amb una nova exhibició de l’argentí. Amb una final en què Messi va decidir què passaria. La final de Copa més descafeïnada de les que ha jugat el Barça aquests anys va pujar de pulsacions gràcies a les genialitats de l’argentí i la resistència, en alguns moments agressiva, d’un Alabès que va obligar el Barça a posar-se seriós per poder oferir a Luis Enrique un títol el dia del seu comiat. Una Copa per permetre que l’última foto del tècnic asturià sigui amb el trofeu, amb un somriure. Una imatge convertida en un bon resum dels tres anys de Luis Enrique al Camp Nou. Un comiat diferent, amb les mans a la butxaca, buides, veient un triomf basc, no hauria servit per explicar aquestes tres temporades amb dues Lligues, tres Copes, un Mundial de Clubs, una Supercopa d’Europa, una d’Espanya i una Champions, la de Berlín.

Al final la Copa haurà sigut el trofeu que Luis Enrique ha guanyat tres cops. Tres Copes en un palmarès que ha perdut llum en una temporada salvada gràcies a una final en la qual el Barça va oferir la seva versió més professional, sense posar-se nerviós. I tot això malgrat les baixes de Luis Suárez i Sergi Roberto, i la greu lesió de Mascherano en els primers minuts del partit, cosa que va obligar André Gomes a fer de lateral dret. I en l’últim partit del curs, el portuguès va jugar, segurament, el seu millor partit.

L’escenari obligava a tenir el cap fred i a no relaxar-se. Una final de Copa més, amb una xiulada a l’himne més i, altra vegada, cadires buides a l’escenari del partit. És ben cert que aquest cop, entre les decepcions i el rival, l’afició blaugrana no va comprar totes les entrades, però l’aspecte de la tribuna del Calderón, absolutament buida, era esperpèntic. Coses de la Federació Espanyola, incapaç d’organitzar finals amb seny. Unes finals que haurien d’omplir estadis, especialment si juga Messi. El primer temps del geni de Rosario va ser, senzillament, pletòric.

Dos gols en tres minuts

L’Alabès no va voler mai la pilota. Ara, no voler la pilota no vol dir renunciar a l’atac, senzillament vol dir acceptar que la tindrà el Barça. Pellegrino va ordenar els seus al darrere, tancadets en defensa, fent córrer Theo, Unai i Deyverson quan la recuperaven, intentant enxampar la defensa blaugrana endormiscada. L’equip vitorià va aconseguir que la final fos bastant igualada fins poc abans del descans, quan Messi va dir que ja n’hi havia prou. Que ja n’hi havia prou de rebre cops als turmells, de tocar la pilota amunt i avall sense poder xutar. Després del primer ensurt dels bascos, amb Cillessen empassant-se un xut d’Ibai que es va passejar per la línia de gol en uns segons que van semblar més llargs que les escenes on els dolents ataquen els bons als thrillers, l’argentí va rebre una pilota a la frontal després d’una bona jugada col·lectiva i va batre Pacheco amb un xut des de la frontal. Un d’aquells xuts marca de la casa de Messi, quan aixeca el cap, prem les dents i fa volar la pilota allà on els porters només poden mirar-s’ho, a mesura que els canvia la cara, de l’esperança a la desesperació.

La mateixa cara que va posar Cillessen quan just després Theo, que serà madridista la temporada que ve, va empatar amb un llançament de falta sorprenent. Messi devia pensar que tocava fer la feina altre cop, però li van sorgir aliats, ja que André Gomes va fer una assistència gairebé perfecta a Neymar, que va marcar el 2-1, segurament en fora de joc. El gol va fer mal a l’equip de Pellegrino, però més mal els va fer el tercer gol, en el qual Alcácer va posar la firma amb un bon xut creuat, però el disseny va ser de Messi, que va burlar fins a quatre futbolistes amb una jugada individual meravellosa. Acompanyat per un mig del camp que va funcionar com un rellotge -amb Iniesta dolç, Busquets equilibrat i Rakitic encertat-, el Barça va fer festa grossa a Madrid. I tant Neymar com Alcácer es van beneficiar de la generositat de Messi.

Amb dos gols en els últims tres minuts de la primera part, la final semblava llesta per a sentència, tot i que a la segona part l’Alabès va escollir caure lluitant, amb dues o tres ocasions clares que haurien pogut donar emoció al matx. Si la primera part va ser de Messi, la segona va ser bruta. El Barça es va limitar a gestionar el botí del primer temps, i els bascos, molt durs en el cos a cos, van caure en el parany d’un Neymar incapaç de mantenir el cap fred en aquest tipus de partits, buscant gresca, buscant aquelles baralles en què sembla que disfruta mentre els rivals se’l volen menjar. Una mica de soroll desagradable que va ser silenciat pels càntics d’eufòria al final del partit, quan tothom, inclòs Messi, va buscar Luis Enrique. Es tanca la pitjor temporada de tres anys bons. El futur ja és aquí i el primer que haurà de fer Bartomeu és renovar Lionel Messi. Tot ha de girar al seu voltant.