El dia a dia del club dels últims anys ha pivotat sobre dos centres de poder que no sempre s'han entès amb la fluïdesa desitjable. D'una banda, el búnquer de la Ciutat Esportiva. Des del 2008 aquest és l'espai sagrat del primer equip, una mena d'organisme autònom confederat al club amb dret a decidir i molt pròxim a la independència. De l'altra, els despatxos nobles de les oficines del Camp Nou amb els dos últims presidents. Mirat amb perspectiva sembla impossible entendre com de la tensió entre aquests dos centres de poder n'han sorgit els millors anys de la història del club. En el món de l'empresa seria una situació insostenible. Només s'explica amb l'excepcionalitat d'un club tan peculiar com el Barça.
Aquest és el primer canvi que s'intueix amb la nova etapa que dirigeix Tata Martino. Potser és massa aviat per aventurar-ho però la Ciutat Esportiva deixarà de ser un lloc impermeable i inaccessible per als dirigents. Com a mínim mentre l'argentí no es guanyi l'autoritat a dins al vestidor i també amb les estructures de poder de l'entitat. Quan va marxar Guardiola, la junta Rosell va acceptar la solució Zubizarreta i la fórmula Vilanova. Amb l'accidentada marxa de Vilanova, la junta directiva de Sandro Rosell ha recuperat un terreny que ja havia perdut el consell directiu de Laporta quan Guardiola es va fer càrrec de l'equip. Amb Martino el Barça torna a tenir només un entrenador. Recuperem un règim de relacions normals entre els dirigents del club i els gestors del primer equip, la joia de la corona. En principi no hem de pensar en les malfiances que han marcat les últimes temporades. Ara està per veure si amb això tornarà l'excel·lència. Aquest és el repte que tenen tots els estaments del club amb l'inici de la Lliga.
