03/06/2017

L’home tranquil

2 min
L’home tranquil

El barcelonisme tenia tanta fam de girar full a una temporada depriment, tantes ganes de normalitat en comparació amb l’anterior entrenador, i de sentir un discurs entenedor en contrast amb el del president, que la presentació de Valverde s’ha celebrat com una alenada d’il·lusió que no s’explicaria sense el context.

El Txingurri no té un discurs que faci trempar, però sedueix amb naturalitat i sentit comú, amb més autenticitat que populisme. Admet que el club de la seva vida és l’Athletic i evita el recurs fàcil de guanyar adeptes declarant-se cruyffista, tot i que alguns trets de la filosofia que va exposar encaixarien amb la de l’holandès.

Fins i tot a l’hora de parlar de futbol es va mostrar honest i realista. Hauria pogut dedicar-se a esvair els dubtes sobre la tendència al joc directe dels seus equips anteriors, però es va estimar més no encadenar-se a titulars que no pot donar abans de conèixer els seus puntals i de començar a treballar sobre el terreny. Tot just va deixar quatre pinzellades vagues: anar un pas més enllà en l’estil imprimint-hi el seu segell personal, incidir en el protagonisme dels migcampistes, atacar i defensar junts, i para de comptar. Amb això, és difícil fer-se una idea nítida de com jugarà el Barça.

No obstant, el seu discurs prudent, esquivant trepitjar ulls de poll, va deixar entreveure una sèrie d’idees, com ara que el Barça sembli més un equip que una juxtaposició d’individualitats, i fins i tot vaig interpretar que vol convertir un vestidor farcit d’estrelles en alguna cosa semblant a la família que va formar a l’Athletic. Sens dubte, si ho aconsegueix, tindrà la meitat de la feina feta, perquè declaracions com les que va fer ahir Jordi Alba confirmen el que ja va dir Luis Enrique: tant l’asturià com els jugadors necessitaven descansar els uns dels altres.

No sé si és pel posat d’home tranquil, per la il·lusió de l’estrena o perquè té més experiència de la que tenien Guardiola i Luis Enrique quan es van asseure a la banqueta del primer equip, però em va fer la sensació que no l’afectarà gaire el soroll i la pressió. I alhora em va amoïnar que consideri que el Barça ja té una bona plantilla i que es deixarà assessorar pels que l’han confegida.

En definitiva, Valverde va mostrar ambició però no va vendre fum. Ara ja no importa si n’hauríem preferit un altre. Només cal que entre tots plegats, els de dins i els de fora, no li encomanem les nostres urgències. I que no el matem, ni l’enaltim abans que rodi la pilota i comprovem de quin peu calça el seu Barça.

stats