Feia 40 anys que l’Atlètic de Madrid no jugava unes semifinals de la Champions. El Barça feia sis anys que les jugava. La fam contra la panxa contenta. La sequera contra la taula plena. A la Lliga de Campions no serveix de res ser el més guapo, el més ric, el més llorejat. El Borussia Dortmund ja l’hi va demostrar al Madrid, i el Barça s’ho sabia de memòria després de tants partits picant pedra contra l’Atlètic. Però l’equip de Martino no va escarmentar, i ahir es va cremar. Acostumat a jugar les semifinals sense valorar-ho prou, ara el barcelonisme es troba desorientat.
El futbol també són sensacions. Quan feia deu minuts que el partit havia acabat, l’estadi encara estava ple d’aficionats que no van parar fins que els seus herois van tornar a la gespa per fer la volta olímpica. Els futbolistes van passar per davant dels aficionats del Barça, que els van aplaudir. L’afició blaugrana s’ha fet un fart de veure els últims anys futbolistes que s’hi deixen l’ànima, que lluiten. Al Calderón van saber reconèixer aquesta grapa al rival, no pas a un Barça en miniatura, de mirada perduda. Desdibuixat. L’Atlètic es va endur els elogis. El Bayern i l’Atlètic enamoren com no fa gaire ho feia el Barça.
Encaparrat a sentir-se víctima d’atacs, el Barça es mira al mirall i encara es veu guapo. Però corre el perill de ser com aquells vells galants que encara es veuen joves quan tothom se’ls mira, burleta, perquè els ha passat l’arròs. Sancionat per la FIFA, portat a l’Audiència Nacional i eliminat abans de les semifinals de la Champions per primer cop en sis anys, el Barça afronta uns dies clau. Passi el que passi a la Lliga i la Copa, el Barça necessita reformes, necessita autocrítica. Guanyar un títol i no fer canvis profunds, amb autocrítica, seria convertir aquest títol en una pancarta per amagar els problemes, com aquella de “La Masia no és toca”. El Barça necessita deixar de ser un búnquer per ser de nou La Masia. A les masies es treballa amb el cap alt, picant pedra, sense amagar res. Als búnquers hi ha la sensació d’estar sempre atacat. Quan al Barça, el que li agrada, és atacar amb la pilota.
El Barça no va enamorar al Calderón. Ningú podrà dir que el rival va ser agressiu o violent. L’Atlètic va guanyar amb arguments esportius, unint seny i rauxa. Va contagiar energia. El Barça va jugar com una ànima en pena. Martino no va sortir del guió previst, i va veure amb els ulls espantats com al seu equip el feien miques de manera justa.
