Publicitat
Publicitat

Esclaus d’un estil que s’ha malentès

La poca renovació del vestidor, la confusió sobre la idea de joc i el crèdit etern que encara envolta l’equip fan trontollar la millor era del Barça

De manera lenta però constant, amagat sota golejades balsàmiques i oportuns títols que fan balança, el Barça ha anat perdent pàgines del seu elogiat manual futbolístic fins a quedar-se amb poc més que la coberta i un relat discontinu i ple de buits conceptuals. L’eliminació al Vicente Calderón a mans d’un Atlètic de Madrid voraç i autèntic s’anticipava en els racons més realistes, però va sorprendre als despatxos més porucs. Va reanimar un debat que s’ha viciat per interessos, desconeixement i resultats. Va recuperar la mirada crítica cap al model, cap al manual que té pàgines arrencades.

Al setembre, una entrevista de La Gazzetta dello Sport posava en boca de Gerard Piqué una afirmació que va aixecar polseguera: “AmbGuardiola i Vilanova vam exagerar tant la nostra manera de jugar que potser vam ser una mica esclaus de l’estil”. També el central del Barça va reclamar canvis dràstics i urgents després del rotund 7-0 contra el Bayern Munic a les semifinals de la Champions de l’any passat. Vist amb perspectiva, la intuïció de Piqué era encertada.

El desgast del cicle victoriós blaugrana és un procés progressiu i general, que afecta i implica el vestidor, el tècnic, el club, l’entorn. A tothom que s’ha emborratxat d’estil i l’ha acabat malentenent.

1. Planificació

S’ha renovat poc un vestidor que ha avançat sense competència

Els passos enrere del Barça no tenen punt de partida. Van sent. Però un dels factors inicials passa pels dubtes -i, fins i tot, un grau de supèrbia- amb què s’ha afrontat cada mercat de fitxatges. S’ha descartat una amplíssima majoria de futbolistes de nivell mundial perquè no tenien l’ADN blaugrana ni insinuaven capacitat d’adaptació. Com si no fos futbol el que juga el Barça. Alguns mals precedents van enverinar la teoria: només valien porters amb joc de peus, centrals tècnics i ràpids, davanters adaptables a la banda. El centre de l’atac és exclusiu de Messi. Al mig del camp sobra talent de casa. Però, a la pràctica, La Masia ha perdut pes al primer equip.

Any rere any, la columna vertebral de la plantilla ha anat fent-se gran sense ningú que li fes la competència. I fins i tot perdent efectius de qualitat. Cap reforç defensiu a l’eix (a més, se’n va Abidal), cap recanvi de garanties a la construcció (Song no juga i es perd Thiago), cap alternativa ofensiva (només Neymar, per recollir el rol de Villa). Els reforços han acabat sent pedaços. Només la grandesa d’un grup d’una qualitat única ha allargat fins a l’abril l’esperança de repetir el triplet.

2. Conèixer el model

L’aposta per Martino suposa un gir en l’entrenament de l’estil

El context d’emergència en el qual va aterrar Gerardo Martino a Can Barça no va ser el millor per construir un projecte fiable i sòlid. Va acceptar una pretemporada-gira, no va dissenyar l’equip i ni tan sols va poder absorbir prèviament la cultura i particularitat de la institució. Amb la seva gent incrustada en un staff tècnic enrarit, Martino ha intentat fer el que ha pogut amb el coneixement superficial que té d’un estil tan especial com el blaugrana. L’argentí va arrencar l’any movent bé el vestidor, fent d’entrenador de futbol -que no ben bé d’entrenador del Barça-, imposant el que sentia, tocant el que creia que convenia. Amb llibertat. Amb convicció.

Però com que pel camí va anar desfent alguns dels pilars més intocables de l’última era (sortir de la pressió rival en llarg, replegament defensiu, atac mogut per les individualitats, substitucions poc populars en dies de remuntada), va haver de matisar el seu intervencionisme a l’equip. S’imposava la necessitat de seguir al detall el manual del Barça. Però ni el grup recordava totes les pàgines ni ell, des de la distància a l’Argentina, ha sabut entrenar-ho amb prou qualitat.

3. Trivialitzar l’estil

S’ha simplificat el joc i tot es redueix a tenir la possessió

Especialment després d’una sacsejada dolorosa com la de dimecres a Madrid, el primer que trontolla és la idea de joc. L’estil. Però quin és l’estil del Barça? És una pregunta complexa. El que és segur és que no només és tenir la pilota més que el rival, com s’ha acabat acceptant sense voler. Limitar el joc blaugrana a això seguirà donant èxits per la qualitat superior de la plantilla respecte dels rivals -sobretot els de la Lliga i Copa-, però condemna l’equip a una previsibilitat ofensiva frustrant i a una vulnerabilitat en defensa preocupant.

San Siro i París, fa un any, ja van enviar els primers avisos greus, amb un Barça que tenia la pilota per tenir-la, com a valor segur, com a coixí físic, com a excusa perfecta. El Barça que el món del futbol va engrandir a elogis i va voler imitar no era atacar amb la pilota i prou. El vestidor va admetre llavors que s’havia relaxat, que no s’entrenava igual.

4. Llistó i soroll

Es demana a l’equip que jugui com fa tres anys i amb idèntic 11

“Aquest equip ha guanyat tant que mereix tenir crèdit”. Ha sigut la coartada ideal per dificultar la digestió d’un procés lògic i humà d’envelliment, desgast i relaxació. Al vestidor, animat per un entorn mediàtic que encara exigeix l’onze de gala per als partits grans i els moments de remuntada, li està costant actualitzar el repartiment de responsabilitats.

L’absència de recanvis de garanties en uns casos i el pes de les jerarquies en altres han acabat portant Martino a una única fórmula quan han arribat les grans cites. L’argentí ha deixat de banda les rotacions i els estats de forma amb què decidia els onzes a l’inici per donar protagonisme a les primeres espases.

L’encaix dels més durs del grup, en detriment d’opcions més agressives, ha sigut l’estratègia amb què l’equip s’ha sentit més resguardat quan ha arribat l’hora de jugar-se els títols (semifinals de Copa del Rei, fase d’eliminatòries de la Champions). Era la tàctica futbolísticament més justificable (pel desig de conservar la pilota i no estirar les línies, per por a encaixar contraatacs) i, aparentment, també la més prudent en la gestió del vestidor i l’entorn. Ha acabat sent una corda al coll.

5. Descuidar els detalls

Sense cohesió tàctica, l’equip es mostra dèbil i se sent desbordat

El pitjor del partit contra l’Atlètic va ser la falta de recursos de l’equip i la lectura poc autocrítica dels implicats. Pèssim balanç defensiu i cap idea en atac més enllà de combinar passades horitzontals. Cap solució per desengabiar Messi, ofegat per dins en l’anada, marginat a la dreta en la tornada. Desesperació en Pinto, encaparrat a buscar Neymar en llarg. Embut a la frontal de l’àrea per rematar centrades d’Alves. L’equip no va imposar el seu pla de joc i va acabar desbordat.

L’estil del Barça -quan s’entén com a simple joc d’atac amb la pilota-és el més arriscat. Els rivals ja saben com es mou el seu 4-3-3 i tenen treballadíssima l’estratègia per contrarestar-ho. Si no es cuiden els detalls, si no s’evoluciona la sortida de la pressió, si no es creen superioritats estratègiques durant l’atac posicional, tot és previsible. Una pèrdua és mig gol, perquè la defensa es queda òrfena. Perquè, al final, mantenir la inèrcia d’un manual malentès acaba sent la invitació somiada per a tècnics metòdics com Simeone.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF