Publicitat
Publicitat

Barça 2044

Benvolgut diari: avui m’apropo a tu feliç i nerviós. Aquest cap de setmana el Barça pot aconseguir la quinzena, amb la qual cosa desempataríem d’una vegada amb el Bayern i el Milan i seríem el club més llorejat d’Europa. Què dic d’Europa: del món. Imagina’t, doncs, el meu estat.

Els preàmbuls d’aquesta setmana han estat perfectes, i l’ànim és bo. El partit de clons va ser una delícia, i això que no ens deixen clonar Kubala per un tecnicisme, que si no… Al Di Stéfano en canvi bé que el van clonar fa tres mesos. O sigui que estem com sempre. Però els vam donar un bany. Contra l’Esportiu Republicà Espanyol, el Futbol Clon Barcelona va alinear Ramallets a la porteria, amb Klowalowsky, Koeman i Rosendito a la defensa, un centre del camp nacional format per Segarra, Guardiola i Xavi, i a la davantera Maradona, Cruyff, Messi i Alcántara. Mare de Déu! A la segona part van sortir Víctor Valdés, Iniesta, César, Caradipoulos i l’heroi de la décima, Fontanarrosa. Ah, quin luxe! Hi ha clons que ho fan millor que els originals, encara que, esclar, és difícil comparar. La polèmica sempre està servida. Messi, que per alguna cosa té 56 anys i encara és jove, opina que el seu clon no és tan elegant com ell. En canvi Cruyff, que ja no va gaire fi als seus 97 anys i segueix disparant verbalment contra tot el que es mou, diu que el seu és molt millor. Geni i figura. El cas és tocar el que no sona. El president Piqué prefereix no obrir la boca, ara que el seu primer fill l’ha fet avi. Per això fuig d’estudi quan li parlen del fitxatge de Rumanseiro. Discret, l’home. A mi, pagar deu mil milions per un noi de 17 anys, per bo que diguin que és... Que el clonin abans i ja està! Aquests brasilers juguen més amb el Brasil que amb el teu equip. I tot el dia amb la samba amunt i avall, per Déu. Esclar que la sardana, animada, el que es diu animada, no ho és. Jo abans que gastar-me tanta pasta li donaria l’oportunitat al Tumaset. ¿Que és de Can Vidalet, i fet a La Masia? Doncs d’acord. Et dic una cosa: si en lloc de dir-se Tumaset es digués Tomahaw i fos negre o xinès, ja estaria a dalt de tot. Aquí és que som així. Quan es parla de futbol, el seny desapareix.

Per obrir boca, acabo de ficar-me a la càpsula de realitat virtual i he jugat amb el Barça de les Cinc Copes una estona. A mi és una època que m’agrada. La del Dream Team també, igual que la dels anys trenta d’aquest segle, quan vam arrasar. Però sembla que a meitat del segle XX hi havia una altra forma d’entendre el joc, i a més, en plena dictadura d’aquell temps, el futbol ho era tot. He jugat de davanter centre i he marcat un gol. Ara, mentre escric això, a la càpsula hi ha la meva dona fent la beneita amb aquell actor anomenat Marlon Brando a L’últim tango a París. El que em gasta en mantega! Però així la tinc contenta i no es queixa de la meva passió futbolera, ni que la casa sigui un altar, oh, sí!

Crec que aquesta nit, per obrir boca, entraré a la superfinal de Maracanã del 37. Aquell gloriós 7 a 0 amb el Messi Jr. desfermat…

El que segueix sense agradar-me -digue’m antiquat-és això dels àrbitres electrònics. Abans els podies cridar, t’ho passaves bé, però ara... Que si fora de joc per dos mil·límetres, que si no ha estat gol per set mil·lèsimes, que si vermella per haver aixecat el peu un centímetre per sobre del normal... Almenys ara ens xiulen tots els penals que, segons sembla (la història parla), no ens van xiular en cent anys.

I què cal dir del sorteig de les sèries mundials? Que ens toqui al mateix grup que als New York Criminals, als Yokohama Tecnologics i als Tuareg Indomits ha estat massa. Mai tenim sort... o hi ha una mà negra. En canvi al Madrid... els Andorra Duty Free, els Icebergs d’Islàndia i els Tegucigalpa Marchosos. Així qualsevol! Jo crec que els estaments del futbol mundial encara no han digerit això de la independència. Vaja, que no ens ho perdonen. I portem així trenta anys. Trenta! Jo és que encara recordo quan era nen i manaven aquells… Com es deien? Ah, sí: peperos. Quina cosa, per Déu. Quins temps. Mira que eren tristos, els condemnats! Almenys ara les màquines i la seva lògica van que xuten.

Ui, que xuten! Ja em torna a sortir la rauxa.

Per acabar, una cosa més. El Mundo Sport ha regalat avui la Píldora Blaugrana, que fa que defequis amb els nostres colors. Dóna gust veure-ho. Solament hi falta l’escut. Si és que jo ni estiraria la cadena. En canvi, això del paper higiènic blaugrana espero que no ho facin. Com podria un passar-se per darrere...? Ah no. Bé, sempre he dit que en aquesta casa mai hi entrarà res del Reial Madrid Association, però paper higiènic seu sí, veus?

D’acord, no vull semblar un aficionat descerebrat. Encara que, després de tot, benvolgut diari, això és privat i no ho llegirà ningú. Si no fos per aquests moments de desfogament i solitud compartida...

Visca el Barça!

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF