Publicitat
Publicitat

FUTBOL

Albert Serrano: "El 50% dels futbolistes europeus s'arruïnen quan es retiren"

Albert Serrano Pons (1981) va compartir vestidor del Barça B amb futbolistes com Iniesta, Valdés i Verdú. Conscient que no assoliria l'èxit, va renunciar al futbol a favor de la carrera universitària. Avui dirigeix una gran empresa catalana a Mèxic -Privalia- i ha escrit el llibre Postfutbolista per advertir sobre els riscos d'apostar pel futbol sense una alternativa professional de futur.

Vostè va assolir el somni de molts nens que juguen a futbol.

Amb 19 anys vaig firmar un contracte de cinc anys amb el Barça B. Però la meva mare es va preocupar. Estava començant enginyeria de telecomunicacions. El més habitual és deixar els estudis, però els camps eren prop de la universitat.

Com li va anar futbolísticament?

Sempre vaig ser suplent. L'adaptació és difícil, i hi havia juvenils bons. El tercer any em van cedir.Estudiava quart i em quedava un any de carrera. Hauria pogut anar a qualsevol equip de Segona B, però vaig decidir no apostar pel futbol. Vaig anar a Tercera, al Cornellà, perquè ho tenia a 15 minuts de la facultat.

Una decisió valenta, amb 21 anys.

Els representants i els meus companys no ho entenien. Però jo mai hauria arribat a Primera i em vaig decantar per la carrera.En aquella època es vivia molt bé al futbol, amb salaris alts. Però s'ha de ser realista, era una vida que als trenta anys ja no m'hauria donat res més.

Què fa diferent la seva decisió?

Normalment no hi ha un pla alternatiu. Els futbolistes no tenen cap més opció. Han deixat els estudis molt aviat i aposten pel futbol. Són com emprenedors, que està molt bé, però salten sense paracaigudes.

Estudiar és el paracaigudes?

Sí, la formació hi ajuda. Però hi ha futbolistes que guanyen tants diners que en tindrien prou aprenent a gestionar-los, a invertir i estalviar.

En altres esports és igual?

El futbol és únic. La recompensa econòmica, el caramel, és tan gran que tothom ho prova. El problema és que la caiguda llavors és enorme.

Hi ha casos molt coneguts...

Julio Alberto o Gascoine. Però són casos poc habituals i els ajuden. El problema són els de Segona, que guanyen milions i que gairebé tots quedaran arruïnats. No són coneguts, no tenen ajuda i hi ha depressions, suïcidis. Els casos anònims són els mes sagnants.

Quants futbolistes acaben així?

Un estudi d'una consultoria britànica situa en el 50% els jugadors retirats de lligues europees que acaben arruïnats.

Paradoxalment, el jugador té habilitats úniques fora del futbol.

Ja ha plorat, ha pres decisions importants i ha tingut diners. Ja ha gestionat la seva imatge i parlat en públic. Suporta pressió i sap relativitzar el fracàs.

I per què no ho aprofiten?

Tenen molt potencial, però no tenen la base per poder desenvolupar aquestes habilitats. Són reticents a començar de zero. Tothom és conscient d'aquest problema, però ningú hi aprofundeix perquè hi ha negoci. Els representants no hi ajuden. I la família sol empènyer cap a aquest món més que no pas ajudar.

Els clubs tenen responsabilitat?

Sí. Però des del seu punt de vista ja paguen molts diners i no s'han de preocupar més enllà. Són creadors de somnis i grans destructors de somnis. S'ha d'exigir que almenys en el futbol base facin tot el possible per prevenir-ho.

Als EUA els obliguen a estudiar.

Molts clubs fan coses, però els resultats són similars. No sé si és el model ideal, però allà hi ha més consciència del problema.