L’FMI multiplica les crítiques a Europa

Washington“¿Els que tenen superàvits podrien fer alguna cosa? Es necessiten dues persones per a un tango. No es pot basar tot a fer complir el dèficit”. La frase de Christine Lagarde en què demanava a Alemanya que, tenint en compte que disposa de superàvit comercial, fomenti la seva demanda interna per així ajudar els països de l’eurozona amb problemes podria haver estat pronunciada perfectament fa poques setmanes. Però no és així: correspon al maig del 2010, quan encara faltava un any i dos mesos perquè la llavors ministra francesa d’Economia es convertís en directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) en substitució del seu compatriota Dominique Strauss-Kahn.

Des que ocupa el seu despatx a la imponent i moderna seu de l’organisme internacional, a l’avinguda Pennsilvània de Washington, Lagarde no tan sols ha repetit freqüentment frases com aquella sinó que ha ampliat la diana de les seves crítiques cap al Vell Continent. Al cap de pocs mesos d’ocupar el càrrec van arribar les primeres queixes a la manera d’abordar el rescat a Grècia -en el qual participa l’FMI-, a mitjans del 2012 es van consolidar els retrets al dogma de l’austeritat a ultrança abanderat per Berlín i la UE, l’any passat va criticar el rescat a Xipre, i en les últimes setmanes el focus d’atenció ha estat la política del Banc Central Europeu (BCE) davant el risc de deflació amb què flirteja la zona euro.

El punt culminant va ser dimecres, un dia abans de la reunió mensual del BCE, quan Lagarde va mirar d’influir en el president d’aquest organisme, Mario Draghi, en reclamar-li que adopti “mesures poc convencionals”, com la compra massiva de deute -similar al que han fet els bancs centrals dels Estats Units, d’Anglaterra i del Japó- per acostar la inflació (a la zona euro està al 0,5% però a Espanya al -0,2%) a l’objectiu del 2% fixat pel BCE.

La reacció de Draghi

El rerefons de la frase no és nou. La novetat recau en com de directe va ser i sobretot en el dia escollit per pronunciar-la, cosa que no va agradar gens a Draghi. Va replicar amb sarcasme l’endemà, quan el banc no va adoptar cap mesura per combatre el fantasma de la deflació però es va mostrar obert a actuar: “L’FMI s’ha mostrat extremadament generós en els seus suggeriments sobre el que hauríem de fer, i ho agraïm molt”. Però tot seguit va passar a l’atac i va demanar a Lagarde que fos igual de “generosa” amb altres institucions i que, per exemple, també fes recomanacions la vigília de les trobades de la Reserva Federal (FED) dels EUA. Sabia que tocava el moll de l’os, conscient de la prudència amb què l’FMI opina sobre la FED i el govern nord-americà, ja que els EUA són el seu gran finançador. No en va la seva seu és a Washington.

Des que es va fundar fa setanta anys, el Fons ha tractat de manera exquisida les autoritats nord-americanes. Només cal recordar la tradició que la direcció de l’FMI sempre recaigui en un europeu, i la del Banc Mundial en un nord-americà. Strauss-Kahn també es va mostrar crític amb el rescat grec, però sense gaires retrets. En canvi, Lagarde ha qüestionat obertament un ampli ventall de decisions.

El detonant, sens dubte, de la fi del clima d’entesa va ser l’autocrítica que va fer l’FMI sobre els efectes dels ajustos imposats a Grècia. Des de llavors reclama una austeritat més suau -tot el contrari del que pregonava abans- i alerta de l’auge de les desigualtats de renda. I alguns membres de la UE s’han tret la màscara i critiquen les propostes del Fons, com abaixar els sous un 10% a Espanya. I hi ha qui diu que, en definitiva, Lagarde és sincera i no es mossega la llengua pel fet de ser europea. Que digui el mateix ara que el 2010 sembla que ho demostra.