Assisteixo a una conversa sobre corrupció. És entre dues dones. L’una defensa que elles són menys corruptes que els homes. Només cal veure llistats de detinguts, imputats, jutjats i empresonats, diu. L’altra afirma que hi influeix molt el percentatge de dones en política. N’hi ha moltes menys, apareixen molt menys casos. A partir d’aquest punt, deriven cap al tema de la implicació i el sacrifici. L’una, amb importants responsabilitats executives, explica que el dia abans havia deixat d’assistir a un acte on laboralment li hauria anat bé deixar-s’hi veure per acompanyar la filla a classe de piano. I això, rebla ella, en un home és impossible. L’altra, la que defensa que els homes som més corruptes, col·loca la seva falca: “Veus, hem d’acabar amb això tant dels homes. A la gent se l’ha de valorar per la seva vàlua i capacitat professional, no per la seva vàlua a deixar-se veure”. “Sí -li respon l’altra-, però funciona així: si no et coneixen, no existeixes. Per molt bona que siguis, si ningú sap qui ets, ningú trucarà a la teva porta. Has de tenir un bon currículum, però la gent t’ha de conèixer”. I aquí és quan entrem en la tercera fase de la conversa.
La que defensa que la corrupció és masculina argumenta que ells tendeixen a voler el poder per sentir-se dominants i que elles tenen més vocació de servei. L’altra li respon explicant el cas d’una dona que va entrar en política només per sortir als mitjans i que, per poder-hi sortir molt elegant i atractiva, va acabar acceptant petits suborns.
Conclusió? La gràcia de conèixer gent diversa és que pots escoltar opinions diverses.
