PER PRODUIR un commovedor treball manual, la meva persona i son apèndix infantil ens dirigim a la secció “merceria” dels grans magatzems. Una dependenta pansal ens rep amb un “Què” culpabilitzador. Quan demanem un retall de roba blanca i peluda per fer un gat titella, esbufega i es posa a marcar etiquetes, a plegar cinta i a fer tot d’activitats impossibles de ser postergades mig minut.
“Aviam el retall...!”, remuga quan ha acabat. Ens mira com es miraria uns cucs bola i se’n va cap a la taula del gènere. No puc evitar, tot i així, admirar la seva manera de tallar roba. Això que fan les merceres. Enceta la peça amb les tisores i l’acaba de separar amb les mans.
En aquell moment arriba una senyora. “Dispensin que m’hi fiqui, perdoni”, diu. És una senyora tota salada, que demana una mena de gafets per refer-se una brusa que li tiba perquè s’ha engreixat, perquè ara últimament tot l’engreixa. L’altra la fulmina amb el làser dels ulls. “¿S’espera, senyora, que estic atenent?”, fa amb tota la mala llet que alberga a l’interior corporal. “No, no...”, barbotejo jo. “Ja ens esperem, no tenim pressa...” En realitat és que la senyora és divertida i tinc ganes d’escoltar-la.
Una altra dependenta hauria somrigut. Per què ella no? La clienta és d’aquesta mena de senyora en perill d’extinció, que s’atura a la Panadella quan va Andorra amb el seu home, que es posa plis als cabells i que fica una cullera al coll de l’ampolla de cava encetada perquè no s’esbravi. “No en tinc!”, fa aleshores la dependenta. “No en té?”, repeteix la dona, decebuda. “No en té?”, repetim ma filla i jo, desolades. “No!”, crida ella. Llavors, una dependenta jove (es veu que fa pràctiques) li pregunta com s’introdueixen els codis de la llana a l’ordinador. “D’això, com tu comprendràs, no en tinc ni idea”, li etziba ella. “Pregunta-l’hi a algun noi d’esports”. La dona dels gafets i jo ens mirem i riem, com si s’hagués acomplert una venjança secreta.
