LITERATURA
Misc 24/06/2017

“Els turistes no són el nostre enemic”

Pablo Tusset situa la novel·la ‘Sakamura y los turistas sin karma’ en una ciutat abocada als visitants

i
Jordi Nopca
3 min
“Els turistes no són el nostre enemic”

Barcelona“Des de fa uns anys estem convertint Barcelona en una mena de parc temàtic, cosa que no em sembla del tot malament”, opina Pablo Tusset assegut en un banc de la plaça Gaudí, amb la vista enfocada a la Sagrada Família, igual que les desenes de turistes que des de primera hora del matí fan cua per fer-se una bona foto amb el monument de fons.

“Personalment, el neogòtic amb regalims gaudinians no em crida gaire l’atenció, en arquitectura soc més aviat de gustos racionalistes”, continua l’autor, que acaba de publicar una novel·la motivada “per un dels temes estrella de l’any, el turisme”. Es tracta de Sakamura y los turistas sin karma (Destino, 2017). Té un plantejament curiós: dos androides amb aparença de turistes japonesos visiten el laboratori del doctor Moriarty per exigir-li que els implanti genitals masculins al lloc on ara tenen el botó de reinici. Alhora, el lector comença a conèixer la realitat paral·lela en què el novel·lista situa l’acció del llibre, una Barcelona transformada en Barna City, que viu de l’adoració als estrangers que la visiten i que s’ha convertit en un immens parc temàtic, on els carrers i avingudes tenen noms d’estrelles del rock i la Sagrada Família s’ha reconvertit en parc aquàtic. És allà que una parella de turistes japonesos ha atacat ancians i nens indiscriminadament. Poc després, a Bellvitge Town assassinen “per congelació un hipster ”. Instal·lat en el terreny del grotesc i la sàtira -les revistes del cor mostren Isabel Preysler amb la seva nova parella, Salman Rushdie, i les estàtues de “poetes locals” són substituïdes per monuments d’homenatge a un dels herois d’ El senyor dels anells -, Pablo Tusset torna a posar en circulació l’octogenari exinspector Sakamura, que es decideix a investigar qui s’amaga rere els delinqüents japonesos.

Un croissant milionari

“La meva novel·la no és negra, sinó gris marengo -admet l’autor-. Els criminals són robots que tenen tres particularitats: no fan olor de persona sinó de plàstic de banyera, no els agrada pujar en ascensor i no tenen titola”. Sakamura y los turistas sin karma detalla el periple esbojarrat, còmic i a estones surrealista del personatge en un entorn passat de voltes: “En realidad ‘tout le monde’ pasaba alguna vez por Barna City, era una nueva Ibiza enloquecida, ideal para ese tipo de artista ya consagrado y podrido de millones pero fijado para siempre en su pose rebelde de primera juventud ”. Pablo Tusset es va donar a conèixer el 2001 amb Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, novel·la de la qual es van vendre més de mig milió d’exemplars i que va ser adaptada al cinema. “Vaig passar de ser un autor que només volien en publicacions amateurs a tenir un èxit potser excessiu -diu-. Aquella novel·la era una comèdia gamberra i grollera i em va sortir massa bé. Em van començar a arribar ofertes per fer guions de cinema i per convertir-me en un personatge de la tele. No ho volia. Necessitava ser completament anònim. L’èxit em va obligar a fugir”. Instal·lat a l’Esquirol durant un temps, va oferir una visió “negra i pessimista” de la Catalunya interior a En el nombre del cerdo (Destino, 2006). Tres anys després va presentar el primer cas de l’exinspector japonès, Sakamura, Corrales y los muertos rientes (2009). Després d’ Oxford 7 (2011) l’autor va debutar amb el seu nom real, David Cameo, i la història de fantasmes Franz y Greta (2014). “Els casos de Sakamura pertanyen a la meva part més esbojarrada -explica-. Aquesta és una novel·la amb missatge optimista. Els turistes no són el nostre enemic. Ara mateix els veiem com un problema, però no deixaran de venir, sempre que no passi res greu a la ciutat. A Barcelona seguirem vivint la mar de bé, i en part serà gràcies a ells”. Així i tot, a Tusset no li agrada gaire viatjar, i encara el motiva menys trepitjar els escenaris per on cada dia passen milers de persones: “Intento evitar el turisme sempre que puc”, diu.

Tres autors que observen la Barcelona grotesca dels últims anys

Eduardo Mendoza

La Barcelona preolímpica va motivar Eduardo Mendoza per escriure Sin noticias de Gurb (Seix Barral, 1991), en què un extraterrestre amb l’aparença del comte duc d’Olivaresbuscava un altre alienígena desaparegut després d’enfundar-se el cos de Marta Sánchez.

Carme Riera

Després de provar sort amb la novel·la de detectius a L’estiu de l’anglès (Proa, 2006) -influïda per Agatha Christie-, Carme Riera va voler satiritzar la Barcelona saturada de turistes i embrutida per la corrupció a partir del relat d’un periodista nord-americà a Amb ulls americans (Proa, 2009).

Manuel Vilas

Una de les visions recents més originals de Barcelona és la de Manuel Vilas a Setecientos millones de rinocerontes (Alfaguara, 2015). Un artista plàstic visita Montevideo el 2037 i recorda la ciutat de 30 anys abans: el turisme desenfrenat va donar lloc a una nova variant de la sida.

stats