Publicitat
Publicitat

Els somnis de vellesa de Falstaff

Damiano Michieletto i Zubin Mehta signen a Salzburg una nova producció de l'última òpera de Verdi

"La meva obra més bella". Així definia Giuseppe Verdi no pas cap de les seves partitures per al teatre que li van donar glòria, sinó la Casa di Riposo per Musicisti, un asil per a músics ancians amb pocs recursos que va crear a Milà. En aquesta institució encara en funcionament és on estan enterrats el compositor i la que va ser la seva companya durant mig segle, la soprano Giuseppina Strepponi. I aquest és el marc on Damiano Michieletto ha situat la nova producció per al Festival de Salzburg de Falstaff , l'última òpera que va estrenar un músic de 79 anys.

Un vídeo ens mostra la Casa di Riposo en l'actualitat, abans de donar pas a la sala d'estar, on un pianista toca diverses reminiscències d'òperes, de Verdi (el retrat del qual és ben visible), esclar. Els residents es retiren al fons per fer un àpat, però sobre un sofà queda adormida una figura de panxa prominent. Tota l'òpera serà, doncs, el somni d'aquest cantant que devia encarnar Falstaff (en guarda el vestit) en un passat gloriós.

Tots els personatges apareixen al so dels primers acords impetuosos de l'orquestra, i donen inici a una acció vertiginosa que Michieletto controla al mil·límetre. Cert, el muntatge es basa en una sola idea que el director italià esprem com una taronja, però és una bona idea, i com a La bohème de Puccini que va signar l'any passat a Salzburg, a manca de profunditat conceptual, és innegable que Michieletto desplega una gran habilitat teatral. A més, el marc reduït de la Haus für Mozart permet donar a la trama una intimitat que hauria estat impossible al Grosses Festspielhaus.

Glamur al fossat

Somni i realitat s'entrecreuen sovint, amb resultats entendridors quan dos ancians doblen les efusions amoroses de Nannetta i Fenton. I és que Falstaff no és l'únic resident amb la libido desenfrenada tot i el pas dels anys. Durant la fuga final amb què Verdi va coronar de manera magistral una vida dedicada a l'òpera, els personatges desapareixen per on han vingut i deixen Falstaff envoltat de tots els seus companys d'asil. Aquesta invasió de gent de la tercera edat desperta amb facilitat la simpatia dels espectadors, però ¿Michieletto potser volia enviar un missatge subliminal sobre l'envelliment del públic operístic? Una nit d'estrena al Festival de Salzburg seria un bon moment, amb tot el seu glamur més o menys autèntic i la munió de turistes a l'entrada del teatre observant encuriosits aquesta fira de les vanitats.

El glamur autèntic era al fossat. Quan la Filharmònica de Viena s'hi posa no té rival com a orquestra operística: un so rutilant, de vellut i or, ultravirtuós, omnicomprensiu. Pocs directors saben mostrar la bèstia tal com és, en tota la seva natura més enlluernadora, i Zubin Mehta és un d'ells. Vell amic dels filharmònics, el director indi va combinar la seva habitual tendència a l'espectacularitat amb un bon pols teatral. Com el muntatge, de profunditat no gaire, però quina patxoca feia!

El repartiment girava al voltant del Falstaff oficial dels nostres dies, Ambrogio Maestri, amb un tro de veu que ni l'orquestra podia cobrir. Encara que sigui coneguda no és menys remarcable l'encarnació plena de matisos del baríton italià, que va trobar en l'impetuós Ford de Massimo Cavalletti un bon antagonista. Les comares de Windsor van estar ben conjuntades, tot i que es podia demanar més presència a l'Alice de Fiorenza, mentre que Elisabeth Kulman va ser una Quickly jovenívola que va fer bé de no inflar els greus. Al costat de la dolçor genèrica de la Nannetta d'Eleonora Buratto va destacar amb força el timbre de mel de Javier Camarena, un Fenton que va aprofitar totes les limitades oportunitats que li dóna l'obra.

Amb Falstaff Salzburg inicia el seu particular homenatge a Verdi i Wagner, omnipresents aquest 2013. A la gran comèdia de l'italià la segueix des de demà la gran comèdia de l'alemany, Els mestres cantaires de Nuremberg , i, més endavant, més Verdi amb un estel·lar Don Carlo . ¿És casualitat o Salzburg ha esperat a treure la traca fins que Bayreuth ha acabat el primer cicle del nou Anell del bicentenari?