Publicitat
Publicitat

Sí que es pot arribar a ser així de bo


Deu ser poc habitual que, poc abans d'un concert, el públic estigui més nerviós que els músics, però això és el que es percebia ahir al teatre Principal de Palma, minuts abans de l'inici del concert de comiat dels Antònia Font. A les portes del recinte, la gentada formiguejava i es mostrava ansiosa per ocupar el seu seient. Tothom era conscient de viure allò que mereix ser anomenat "un moment històric". I ho era, dins la història més recent de la nostra cultura. El grup més important que ha donat la música en català en les últimes dècades, Antònia Font, s'acomiadava ahir amb el darrer dels seus tres concerts de cloenda. I tothom volia que el comiat fos alegre i favorable.

Al camerino, minuts abans de sortir a l'escenari, tot era molt més tranquil. En Jaume Manresa em va convidar a menjar un bocí de formatge, i a en Joan Roca li preocupava tallar l'etiqueta de la seva samarreta, perquè no li piqués el coll. En Joan Miquel Oliver afinava la guitarra amb l'acord d' Es far de ses Salines, i en Pau Debon em saludava calmosament. En Pere Debon, en aquell moment, estava divinament absent.

No havien passat ni deu minuts d'aquesta escena i tots cinc sortien a l'escenari. A la crítica d'en Tomeu Canyelles trobareu la solvència que a mi em falta per parlar de música, però el que de seguida vàrem entendre tots era que allò no era cap broma. Assistíem a un concert excepcional, en un dia excepcional, d'una banda excepcional. I des de l'inici fins al final, l'únic que vàrem percebre va ser l'alegria de saber que ens estimaven a tots igual.

Naturalment que en algun instant la veu de Pau Debon va donar a entendre que es podia trencar per l'emoció (no ho va fer). Naturalment que a tots ens sabia greu saber que aquella era una cerimònia de comiat. Però tot i així, les mirades de complicitat, els somriures d'adolescents i de grans, les besades entre enamorats, les abraçades entre amics, que suscitava cadascuna de les cançons del repertori, validava el principi fonamental de qualsevol obra artística digna d'aquest nom: que l'art neix de la vida i només té sentit quan torna cap a la vida.

Ningú s'imaginava que arribarien fins aquí, i per això han arribat molt més lluny del que ningú es pensava. Ells i nosaltres, tot junts. Això és una cultura: perquè una cultura és, abans que res, una forma d'alegria.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT