15.000 persones reconforten Joaquín Sabina

BarcelonaVan ser 15.000 persones, tothom assegut, les que van fer costat ahir a Joaquín Sabina en el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi amb què tanca la gira 500 noches para una crisis. L’ovació de benvinguda va marcar el to de la nit. Es tractava de reconfortar el cantant d’Úbeda, de transmetre-li que durant una estona quedaven aparcats el record de la por escènica del dia 13 a Madrid i els problemes amb Hisenda. De fet, la idea era més aviat reviure la relació que cadascú ha establert amb el cançoner de Sabina, sobretot amb les peces de 19 días y 500 noches, el disc que va publicar fa quinze anys i que ahir va ocupar més de la meitat del repertori; això sí, es va estalviar el rap.

“Senyores i cavallers, catalans i forasters”, va ser la salutació. “Contra l’oblit, contra l’Ebola i l’ISIS, benvinguts a 500 noches para una crisis ”, va afegir abans de començar amb la santanera Ahora que... Vestit de verd, esperança o botella, i amb la guitarra penjada, va posar el Sant Jordi a cantar la rumba del despit que titula el disc. I la gent va rematar el final de cada estrofa amb “oles ”, senyal prou eloqüent de la sintonia incondicional d’ahir.

El concert va seguir el guió del disc i, per tant, no calia esperar gaires sorpreses. Amb Barbie Superstar va deixar via lliure al saxofonista José Miguel Pérez Sagaste i va empeltar la història amb cites a Mueve tus caderas (Burning) i Cocaine (J.J. Cale). Just després, Sabina va dedicar ben bé cinc minuts a explicar el perquè d’aquesta gira, que va començar com un agraïment al públic argentí. “Com li he dit avui a Javier Mascherano, l’Argentina ocupa un lloc molt gran al meu cor”, va assegurar. També va recordar que va enregistrar 19 días y 500 noches l’any que feia “quaranta-i-deu” anys. “Va ser l’últim estiu de la meva joventut, com deia Gil de Biedma. L’últim disc que vaig fer amb aquella intensitat suïcida i insomne”, va afegir.

Certament, aquella intensitat ja ni la persegueix. Als 65 anys i amb la veu més rogallosa, Sabina administra les forces. Ahir, per exemple, va abaixar el tempo per afrontar la dylaniana A mis cuarenta y diez i per versionar It ain’t me, babe, de Bob Dylan, que ell converteix en Ese no soy. I fins i tot va deixar l’escenari perquè el guitarrista Jaime Asúa cantés El caso de la rubia platino i, ja en bis, perquè fossin Pancho Varona i Mara Barros les veus protagonistes. De fet, les veus dels músics van ser una xarxa de seguretat al llarg de tot el concert, i el mateix Sabina en va fer broma, de les potencialitats vocals pròpies, quan a Pero qué hermosas eran no arribava al to.

Com és habitual, Sabina va ser fidel a l’humor que el caracteritza , sovint més autocomplaent que irònic, com quan va dir que a casa seva no escoltava els seus discos perquè només s’hi escolta “bona música”. La resposta del públic va ser riure i aplaudir, com qui reconeix l’acudit d’un amic amb qui mai s’enfadarà. Tanmateix, també va saber trobar la gravetat necessària per cantar De purísima y oro i Noches de boda (amb una cita als Mossos d’Esquadra), que va lligar amb Y nos dieron las diez, la porta d’entrada a la segona part del concert. Alliberat del guió del disc, va fer uns generosos bisos reclamats sorollosament pel públic i interpretats amb serenor, com ara Y sin embargo, però també amb èpica, com un Princesa inflamat en clau de rock d’estadi. La sorpresa final va ser la presència a l’escenari de Joan Manuel Serrat, a qui Sabina va definir com un “germà”. Junts van cantar Paraules d’amor i Pastillas para no soñar, recordant els temps de La Orquesta del Titanic.