Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

El músic que feia cuplets com xurros

Jaume Collell retrata el Paral·lel dels anys 20 i el compositor de 'Fumando espero', Joan Viladomat

"No hi ha hagut època amb més màniga ampla durant la modernitat. Les dones comencen a fumar, condueixen automòbils i llancen els primers crits feministes", descriu el periodista Jaume Collell per dibuixar l'ambient bulliciós, corromput i alegre de la Barcelona d'entreguerres, sobretot en l'angle que es forma entre la Rambla i el Paral·lel. "Joan Viladomat té el nas fi, salta al mig del sarau i posa solfa al vici -continua-. Fabrica un vestit a mida per a cada espasme: el tango per arrambar, el cuplet per confessar-se, la sardana per entendrir, el pasdoble per giravoltar, i encara la moda del foxtrot, el xarleston, la rumba..."

Barcelona va aixecar fa cent anys una autèntica indústria de l'espectacle: "Que Espanya es mantingués neutral en la Primera Guerra Mundial va provocar que els empresaris s'inflessin de diners. Van fer tanta pela!", exclama Collell. Per això el Paral·lel va assolir la seva edat d'or als anys 20. Els teatres exigien estrenes setmanals, els músics componien per un ou ferrat i una pela, arribaven hordes de noies amb un farcell disposades a triomfar, es multiplicaven les ballarines que apareixien a escena i els burgesos, després de passar pel Liceu, anaven a les varietats amb la fulana, bevien xampany francès i prenien cocaïna. "La gràcia és que al Paral·lel hi havia els barrets de copa i les gorres dels obrers", diu Collell.

Joan Viladomat (Manlleu, 1885-1940) va viure a Xauxa des de la primera fila. Fill de treballadors que donaven servei a les fàbriques tèxtils propietat de burgesos com la família Rusiñol -a can Viladomat s'hi afaitaven els rics-, va entrar aviat a la banda municipal de música i, tot i que va ingressar al Seminari de Vic amb nou anys, la vocació de capellà li va durar fins a la primera acceleració hormonal. Als 21 anys es va matricular al Conservatori del Liceu i es va acabar instal·lant amb la seva dona al rovell de l'ou: al carrer Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla). Quan sortia al balcó veia la teulada del Teatre Arnau i divisava l'Apolo i el Victòria. Allà hi va obrir l'acadèmia La Colosal, juntament amb l'empresari Josep Cariteu, coneguda com la Ford dels cuplets . Les escoles de varietats estaven en ple apogeu: la del Gordito rebia 500 noies a l'any.

El mestre Viladomat va guanyar popularitat i èxit. De les seves mans ràpides i de la traça dels autors de l'època -Garzo, Misterio, Amichatis, Santpere- en van sortir autèntics hits . Els més populars van ser El vestir d'en Pasqual , El tango de la cocaïna, l'etern Fumando espero , la Sardana d'en Manelic o El foxtrot de les campanes , una peça que fins i tot Josep Maria de Sagarra cita en una crònica des dels cabarets de Berlín. Si el foxtrot de Viladomat va arrasar a Europa, el tango el va exportar a Amèrica. De l'Argentina a Nova Jersey, era un músic popular i les seves partitures, una demanda constant.

Un tresor ocult: 700 partitures

El periodista Jaume Collell, manlleuenc com Viladomat, va arribar a ell a través del seu germà petit, el Josep, conegut com a escultor durant la República. Seguint la pista familiar, va arribar a Sant Boi de Llobregat i a la néta del músic, que guardava intacte un armari de l'avi amb 700 títols originals. "Discos de pedra, fotografies, manuscrits, retalls de diaris...", enumera emocionat Collell, que també és músic i actor. Aquesta va ser una font crucial per resseguir la vida del músic. L'altra, les cròniques de l'època a L'Esquella de la Torratxa o el Papitu .

Després de dirigir dos espectacles (Viladomat glacé , el 1992, amb Mary Santpere i Núria Feliu, i Del Ter al Plata , el 2011, en què va assistir Sara Montiel), el periodista ha recollit la vida i l'època de Viladomat a El músic de l'americana vermella (RBA). "O escrivia la seva biografia o me l'enduia a la tomba", lamenta Collell, perquè Joan Viladomat ni tan sols apareix a l' Enciclopèdia catalana . El músic va morir el 1940, mala època perquè el règim reivindiqués el compositor de la disbauxa, el tango i la cocaïna quan les variétés ja s'esllanguien superades pel cine sonor i el jazz americà.