Els millors professors de teatre europeus són a Venècia

Barcelona.La ciutat dels canals ja és una mica casa seva. Àlex Rigola es passa cinc mesos de l'any vivint a Venècia. Tenint en compte que durant quatre mesos més viatja per Europa per assajar, estrenar o fer gires, en realitat viu més fora de casa que a Barcelona. El 2010 va ser fitxat per dirigir la Biennal de Teatre el bienni 2010-11 -justament l'última temporada que va capitanejar el Teatre Lliure- i després van proposar-li continuar dos anys més. Aquest 2013 han acordat que continuarà fins al 2015.

Amb aquest temps, Rigola ha consolidat un nou model, un projecte acadèmic únic a Europa i alhora amb un pressupost molt ajustat. "Amb els diners que teníem ja ens podíem oblidar de fer un festival internacional de l'altura d'Avinyó. Per molt que hi posis il·lusió, al final xoques amb la realitat", diu el director. Disposava només d'1,5 milions d'euros biennals -quan Avinyó té un pressupost anual de 10 milions, el Grec de més de 3 i el Temporada Alta de 2-, tot i que compta amb la macroestructura de totes les biennals artístiques. Per això no va plantejar la cita només com un festival farcit d'estrenes, sinó "principalment com un espai per compartir el coneixement dels grans mestres amb altres professionals". El gruix de la programació està format per tallers que imparteixen aquests creadors a uns 350 alumnes escollits entre 1.600 graduats preinscrits. Són professionals de 25 a 40 anys que fan un intensiu: treballen 5 hores amb un mestre, assisteixen a les diferents conferències i a les estrenes nocturnes.

Els artistes que Rigola aconsegueix atreure a la capital del Vèneto són de la talla de Romeo Castellucci i Angélica Liddell -que aquesta tarda recolliran el Lleó d'Or a la trajectòria i el Lleó d'Argent respectivament-, Krystian Lupa, Wajdi Mouawad, Guy Cassiers i Declan Donellan, per citar-ne alguns. Tots ells vells coneguts pel públic català de la seva etapa de director del Lliure. "Però és que són els grans noms en actiu del teatre internacional, només cal mirar els cartells de tots els festivals!", defensa.

Com els ha convençut? "És un deure per part seva transmetre el que han après i el talent que la natura els ha donat. Però és que, a més, està pensat de manera que tothom en treu profit: els participants aprenen dels mestres i alhora es posen a disposició seva perquè puguin provar i investigar nous territoris durant una setmana", explica Rigola. La Biennal els planteja un tema prou ampli (fa dos anys eren els set pecats capitals i aquest és un personatge de Shakespeare) perquè tinguin llibertat per explorar camins i formes. El resultat d'alguns workshops es podrà veure l'últim dia de la Biennal. A més, el públic general també pot assistir a totes les estrenes i xerrades de les patums.

No deixa de ser curiós que el tema que s'ha proposat als principals referents del teatre contemporani sigui treballar a partir del clàssic més clàssic, Shakespeare. Un dels motius és que el bard va crear molts dels seus personatges al Vèneto, i l'escenari de les obres era Venècia. L'altre, que els seus arguments són universals. "De temàtica, per mi, només n'hi ha una, que és el coneixement de l'ésser humà. No existeix el tema de l'ecologia o de l'amor. Sempre és el comportament de l'home des d'un angle. L'artista investiga com funcionem, per què ens comportem com ho fem, vol saber més de nosaltres, crec que per ser una mica millors", diu el director.

Si bé com a director d'un teatre públic Rigola havia d'impulsar els nous llenguatges teatrals i alhora programar espectacles més convencionals per a grans públics, a la Biennal té les mans lliures: "És la llibertat de no haver de ser esclaus de la repetició. Programar una companyia tres dies i no un mes i mig et permet arriscar més". Ell, que va començar a dirigir el Teatre Lliure amb 33 anys, considera que els seus referents han sigut aquests mateixos artistes que ara tuteja: "Si en un cert moment vaig considerar que era imprescindible que acollíssim espectacles internacionals és sobretot perquè crec que l'aprenentatge ve de veure diferents formes de narració i personalitats diverses. Tant pels professionals com pel públic, que apuja el llistó i es torna més exigent -explica-. Els meus mestres són tot el teatre que he vist".