ENTREVISTA

"Ara els fotògrafs disparen i després miren"

Pepe Cañabate, que ha inaugurat l’exposició ‘Titán’ a Sa Quartera d’Inca, assegura que necessita fer fotos

Pepe Cañabate se situa al centre de la composició de totes i cadascuna de les fotografies que fan part de l’exposició Titán, que ahir es va inaugurar al centre d’art Sa Quartera d’Inca i que es podrà veure fins a l’1 de novembre. Ell ha tornat al blanc i negre, que en tot cas predomina en la seva trajectòria com a fotògraf reconegut amb dos premis Ciutat de Palma de fotografia (1989 i 1991).

És el mateix Pepe Cañabate (Palma, 1952) qui ens explica els motius i també les particularitats tècniques que hi ha darrere la sèrie Titán, de la qual se n’exhibeixen mig centenar de fotografies. “Titán és el nom de la càmera de la casa Ilford amb la qual faig aquestes fotografies. Entenc aquesta sèrie com una mena de diari del pas del temps. La realitat és que jo necessit fer fotos i, a causa del càncer que arrossec de fa una dècada, em trob amb limitacions per viatjar, per menjar fora de casa i per fer algunes de les coses a les quals ens aventuram els fotògrafs per treure més profit de la nostra feina. Així, a partir del 2013, vaig començar la sèrie Titán, intentant captar el pas del temps sobre el propi cos. Podria haver triat una altra persona -a tots ens canvia el cos-, però som qui tenc més a mà”.

Treball en procés

Pepe Cañabate concep Titán com un treball en procés, al qual ara ha dedicat quasi quatre anys, però assegura que espera que li duri molts anys més. En tot cas, encara que el seu retrat es trobi a totes les fotografies i que, d’aquesta manera, faci una mena de crònica dels efectes del temps sobre el rostre i el cos propis, la realitat és que les fotografies funcionen sense la figura del seu autor i que ell és en certa mesura un element de la composició, el que ocupa el lloc central i el que s’endú la mirada de l’espectador. “En cap cas es tracta d’una actitud egocèntrica. Ocup el centre de la composició perquè en el conjunt hi ha tot un estudi de l’enquadrament i em servesc de mi mateix per oferir una estètica compositiva que m’interessa, en el mateix sentit que ho fa Kubrick per atreure la mirada”, confessa el fotògraf.

No només ha tornat al blanc i negre que s’estima, sinó que conserva una absoluta preferència per la fotografia analògica, amb la qual ha treballat aquesta i la majoria de sèries al llarg dels seus quaranta anys de fotògraf. Les imatges de Titán estan fetes amb dues plaques: una per al fons i l’altra per al seu retrat, que fa exactament en el lloc on se situarà i amb exposicions que a vegades superen els 10 minuts. La fusió de les dues fotografies sí que obeeix a tècniques digitals.

En qüestió de tècniques, Cañabate és un dels grans referents per als fotògrafs de les Balears, que sovint acudeixen a ell per resoldre processos que no dominen. “La fotografia digital m’avorreix. En canvi, l’analògica m’ofereix un temps d’espera, m’obliga a pensar-la molt, a mirar bé allò que vull fotografiar, a parlar amb qui he de retratar. Abans es mirava molt i després es disparava. Ara, els fotògrafs disparen i després miren. I disparen molt, sense gens de mirament. En el meu cas, el procés analògic em força a assegurar la foto. Amb el digital, es va perdent la tècnica de mesurar, d’equilibrar, d’enquadrar. Ara ens trobam que els fotògrafs saben més editar que no fer fotos. Tenen unes altres tècniques, és clar, però són molt més fàcils. Es treballa més amb l’ordinador que amb la càmera o amb la mirada”, conclou.