No és una declaració de principis, A contracorriente Films és senzillament el nom de la productora que ha decidit celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’estrena de Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore, la que va guanyar un Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, el Globus d’Or en la mateixa categoria, cinc Bafta, el premi especial del jurat del Festival de Canes i moltes altres de menor importància; la que va recollir tot un seguit de crítiques que he repassat i que fent-ne un petit resum parlen d’amor pel cinema, obra d’art, plena de tendresa, amor, bellesa, nostàlgia... Diuen també preciosa pel·lícula, narració hàbil, personatges entranyables, homenatge al cinema amb imatges de pel·lícules tan emblemàtiques com La diligència, El lladre de bicicletes, Anna, la del Baion de Silvana Mangano, a John Wayne, Charles Chaplin, Henry Fonda, Brigitte Bardot... A Espanya va tenir més d’un milió d’espectadors, que no és poca cosa. A la resta del món, igualment un èxit de públic com probablement no ha tingut cap altra pel·lícula d’entre les guanyadores d’un Oscar en la categoria esmentada, potser amb l’excepció de La vita è bella, dirigida i interpretada per Roberto Begnini, amb la qual d’alguna manera són cosines germanes pel que fa als ingredients emocionals.
Pel que fa als ingredients argumentals, Cinema Paradiso conta la història d’una amistat: entre Totò, un nin de vuit anys, i Alfredo, de seixanta, el projeccionista del cinema d’un petit poble sicilià anomenat Giancaldo. Tot comença quan la mare del ja aleshores conegut i reconegut director de cinema, a qui ja no diuen Totò, li comunica la mort d’Alfredo. A partir d’aquí, flash back, després d’una sèrie de primers plans, subratllats innecessaris, de la cara del protagonista, que indiquen que no es pot dormir pensant en l’“enormement trista notícia”, com tampoc no havia tornat a pensar en el seu amic, de la mateixa manera que sabem que gairebé no es parla amb la mare -li envia doblers, això sí-, que fa trenta anys que no ha tornat al poble i no ha vist ni Alfredo, ni la mare, ni cap amic. I tot perquè Alfredo li va dir allò de “no tornis”, “no miris mai cap enrere” i que el brillant director no va entendre que tornar era una metàfora. Del que li parlava Alfredo era que seguis el seu camí: “El que facis, estima-ho com estimaves el Cinema Paradiso ”, però del fet que deixés d’estimar els seus no li’n va dir paraula. A més, si no havia de tornar, per què torna quan mor Alfredo, incomplint el sagrat manament? Vull suposar que aquesta absència donava a Tornatore un melodramàtic valor afegit, però que al mateix temps convertia el protagonista en un cretí, a qui per descomptat redimirà la mort d’Alfredo. Alfredo, per si algú no ho sap, havia quedat cec quan es va cremar la cabina del Paradiso i l’havia salvat de la mort en una inversemblant seqüència el petit Totò. Un altre homenatge a les pel·lícules emulsionades amb nitrat de cel·lulosa, com si d’una altra pèrdua nostàlgica es tractés? Ningú no s’atreviria a dir que la substitució del nitrat pel cel·luloide no va ser un avanç, mentre que ara està ocorrent una situació paradoxal: mentre exhibim l’homenatge al cinema en estat pur -deu ser això el que vol ser Cinema Paradiso-, es fa en aquest nou format, que tothom saluda com la gran revolució econòmica del cinema, conegut com Digital Cinema Package, DCP, és a dir en DVD, i que fins ara pels puristes era poc menys que anatema veure una còpia digitalitzada. Però aquesta és una altra història sobre la flexibilitat ancestral de la condició humana.
Tornant a la factura paradisíaca, hi trobam el fellinià foll de la plaça repetint “la plaça és meva, la plaça és meva!!!”, sense gens de gràcia ni raó de ser. O les frases que amollen tant Alfredo com Totò, un analfabet, perquè així l’exhibeixen a la pel·lícula, i un nin de vuit anys, o almanco aquests eren els que tenia l’infant protagonista. Del primer és “La vida no és com la veus al cinema, és més difícil” i del segon, de vuit anys, repeteixo, quan veu que un amic seu i la seva família emigren per manca de treball, li diu: “Creus que trobarà feina a Alemanya?”. Per posar-ne dos exemples no menys paradigmàtics que la resta. I per acabar el que podria ser un article sense fi, als maquilladors (Paolo Boselli, Maurizio Trani i Laura Borselli), felicitar-los per com de bé que han llançat la farina sobre els diferents protagonistes per envellir-los, poca cosa més varen fer. Seria injust no citar la banda sonora d’Ennio Morricone, bona, però una mica reiterativa i pastissera, fent conjunt amb la resta, encara que la compro, com també em quedo amb la seqüència final de les besades, impecable, sense conya. Prometo que aquest article no està escrit des del record ni el DVD de casa, que no tenc. La vaig anar a veure en pantalla gran un altre cop i vaig tenir una sobredosi tan enorme de glucosa, que em vaig haver d’injectar una dosi d’insulina.
P.S. La sort és que dels cent setanta-tres minuts que havia de durar la pel·lícula inicialment, varen quedar en “tan sols” cent vint-i-quatre. No vull ni imaginar-ho.
