La ciutat dels barris, en canvi continu

PalmaEls arquitectes Anna Puigjaner i Joan Riera Jaume agafen el relleu de Martí Lucena i Bet Capdeferro, que encetaren aquest espai de correspondència via correu electrònic, en un diàleg sobre l’arquitectura urbana que podeu trobar cada quinze dies en aquestes pàgines.

La proposta d’avui se centra en ‘La ciutat dels barris. Repercussions de fer comunitat i viure la proximitat’. És un tema en la línia que han estat treballant moltes ciutats però que encara no està tan estès com seria desitjable. Les repercussions d’una arquitectura i d’un urbanisme que afavoreixi la vida de proximitat, la socialització i la cohesió de la comunitat, però que a la vegada no la tanqui com a gueto, poden ser molt positives. Què en pensen els nostres experts?

Estimada Anna

Si et sembla bé, iniciem el diàleg transmediterrani Palma-Barcelona suggerit per l’ARA Balears sobre ‘la ciutat dels barris’.

Per començar, el primer que em ve al cap és el record de les idees de dos llibres: Mort i vida de les grans ciutats, de Jane Jacobs, una divulgadora científica i activista social, i La ciutat dels infants, del pedagog Francesco Tonucci. És a dir , dues obres escrites per no-arquitectes que pens que haurien de conèixer tot arquitecte i també tot polític o gestor de la ciutat.

En el llibre de Jacobs, es defensa la qualitat de vida que poden tenir els barris tradicionals d’ algunes ciutats americanes o europees enfront dels models urbanístics de la ciutat jardí, extensa i de casetes aïllades, o el de la Ville Radieuse de Le Corbusier, d’edificis alts situats al mig de parcs. Jacobs, a més, identifica les condicions que ha de tenir un barri per poder gaudir d’ una bona qualitat de vida. Entre d’altres: una certa densitat, una bona interconnexió amb la resta de la ciutat i, sobretot, una important varietat d’edificis i usos (habitatge, comerç, oficines i tallers o petites fàbriques).

A La ciutat dels infants, Tonnuci explica com una ciutat pensada per als nens -en la qual ells poguessin, per exemple, anar sols a peu a l’escola- seria una ciutat que funcionaria per a tothom: nens, adults i gent major. I això em porta a la idea que segurament les nostres ciutats i barris són dissenyats per a adults, que sense adonar-se’n estan practicant una política similar a la discriminació racial que es va donar fins fa poc als Estats Units o a Sud-àfrica.

Estimat Joan

M’agrada molt com has iniciat aquesta conversa!

Ja fa més de cinc dècades des de la publicació del llibre de Jane Jacobs i tot i això encara em resulta plenament vigent. El creixement de les nostres ciutats és lent, i si bé és cert que ja fa temps que sabem que la zonificació no facilita la vida quotidiana dels que hi vivim, encara hi ha molta feina per fer.

En aquest sentit, caldria que entenguéssim els barris com si fossin l’extensió de casa nostra. És a dir, cal que el barri pugui complementar tot allò que no ens facilita la llar: disposar de comerç de proximitat, de guarderies, escoles i metges a poques illetes de distància i, com aquests, un llarg etcètera de serveis que completen la nostra vida domèstica i que ens faciliten el dia a dia.

La regulació dels usos que podem fer dins els edificis, que d’una banda protegeix els possibles desequilibris o malestars veïnals i tanmateix salvaguarda aquesta barreja positiva d’usos, per altra banda resulta a vegades excessivament rígida per facilitar els canvis en les necessitats dels veïns mateixos. Una contradicció plenament vigent en una societat del benestar en permanent procés de canvi.

Les nostres ciutats estan excessivament especialitzades, la codificació urbana que regula l’ús que en fem -no únicament de l’interior dels edificis, sinó també de l’espai públic- no facilita en absolut, per altre costat, l’apropiació que se’n fa per part dels veïns.

Estimada Anna

Està molt bé aquesta idea de l’espai públic com a extensió de la casa pròpia. En aquests temps en què hi ha tanta tendència a afavorir l’individualisme i que la gent es tanqui dins l’espai privat propi, cal reivindicar la increïble riquesa que suposa poder-se trobar físicament no tan sols amb els amics, sinó també amb tota la diversitat de persones que poden habitar al nostre voltant, al barri o a la ciutat. Encara que segurament no sigui això el que interessi al capital i a les grans corporacions , a les quals pareix que els va millor tenir-nos com a consumidors silents a casa o als grans centres comercials. I en aquest sentit, potser és important això que dius del fet que la gent pugui arribar a fer-se d’alguna manera seu l’espai públic.

Estimat Joan

M’agradaria contar-te una experiència interessant d’això que dèiem ara: El 19 de maig de 1993 Gerhard Lang, Helmut Aebischer, Ruth Jureczek i estudiants de les escoles d’arquitectura i urbanisme van desplegar una catifa de 4 metres d’ample per 30 metres de llarg pintada amb ratlles blanques simulant una pell de zebra. La catifa, a manera de pas de vianants, creuava carrers, aparcaments i jardins de la ciutat de Kassel en honor a Lucius Burckhardt (1925-2003). El provisional pas de vianants permetia passejar lliurement per aquesta superfície creuant parts fins aleshores intransitables i desdibuixant de manera burckhardtiana la categorització dels elements que configuren la ciutat.

Burckhardt va escriure el 1980 el llibre Design ist Unsichtbar (‘Design is invisible’), en què proposava, recordant Christopher Alexander, canviar les categories utilitzades en el disseny urbà. Per exemple, en lloc de pensar en papereres, quioscs o voreres per dissenyar millors elements urbans, proposava pensar en cantonades. Així els carrers podien ser dissenyats des d’un altre punt de vista que anava més enllà de la mera composició de diferents elements urbans, incloent-hi conceptes que no eren propis de la categorització anterior, per exemple la relació que els ciutadans establien entre els diferents elements. Permetia, com ell deia, deixar de parlar d’objectes i parlar d’accions. Dissenyar precisament l’invisible i no allò objectual.

Pensar així avui els carrers dels barris implica, primer de tot, entendre que aquestes han d’acceptar les accions i que, per tant, han de poder canviar. Per això resulta tan interessant recuperar la instal·lació de 1993 no únicament per la transgressió que aquell paradigmàtic pas de zebra mòbil fa en l’ús de la ciutat, sinó perquè convida a la provisionalitat dels nostres elements urbans i, per extensió, d’allò que fem dins dels edificis.

Estimada Anna

Disculpa ara el canvi de tema, però m’agradaria encara poder introduir un darrer concepte en aquesta conversa, que seria el de la visió de la ciutat que jo en diria ‘aristocràtica’ i que, d’una manera que em pareix increïble, és compartida per molts dels responsables municipals.

Es pensa la ciutat amb la mirada focalitzada en el centre o en els elements representatius, descuidant o mantenint en nivells de pura subsistència els barris, especialment els perifèrics.

Estimat Joan

És cert que la perifèria de les nostres ciutats sempre queda en un segon pla i, en canvi, la seva petjada territorial en relació als centres és considerable. La Mostra de Cinema de Venècia de l’any passat va premiar per primer cop en la seva història un documental, Sacro Gra. La pel·lícula, dirigida per Gianfranco Rosi, mostra la vida quotidiana al voltant del Grande Raccordo Anulare, la carretera de circumval·lació que rodeja la ciutat de Roma.

La pel·lícula dibuixa una imatge de la ciutat a través d’una quotidianitat allunyada de la imatge turística que en tenim i alhora deixa entreveure la realitat de les nostres ciutats europees del segle XXI molts cops invisible. Crec que la idea que expresses amb el terme ‘aristocràtic’ indica la condició jeràrquica de les nostres ciutats i d’alguna manera recull la disfunció existent entre centre i perifèria, que s’hauria de pal·liar en ocasions amb un procés de descentralització densificada.

Estimada Anna

En relació a això darrer, pens que també valdria la pena recordar alguns casos d’experiències positives recents al nostre entorn. Una podria ser la política que es va seguir a la Barcelona dels anys vuitanta i que tenia per lema “higienitzar el centre i monumentalitzar la perifèria”, i que va consistir a regenerar els barris i dotar-los d’elements de nova centralitat. Amb equipaments, parcs, escultures dels millors artistes internacionals situades en llocs significatius, etc, amb la qual cosa, a més de reequilibrar la ciutat, es va aconseguir una cosa meravellosa, i és que la gent comencés a estimar i a estar orgullosa de viure al seu barri.

A Palma, la creació dels eixos cívics a l’Eixample -aprofitant-ne l’estructura radial-, i que consisteix en la conversió de carrers de vint metres d’ample en zones per a vianants, pot servir per transformar carrers com el de Blanquerna, de quasi un quilòmetre de llarg, en grans places allargades que connectin el centre amb la perifèria. Es vincula d’aquesta manera els barris amb el centre de la ciutat, cosa que fa que la gent que hi viu comenci a tenir la sensació que el seu barri, a l’Eixample o a la perifèria, és tan Palma com ho pugui ser el centre històric.