Cultura 31/08/2013

Visa pour l'Image: imatges i històries reals

La 25a edició del festival de Perpinyà alerta sobre la inseguretat i les dificultats de la feina dels fotoperiodistes en zones en conflicte

Antoni Ribas Tur
4 min

Barcelona."Pensava que una persona d'Occident seria molt diferent, però al final ets igual que nosaltres", va dir una dona pakistanesa a la reportera francesa Sarah Caron. Aquesta dona vivia en una ciutat i parlava anglès. Quan Caron es va endinsar en la zona tribal del país, les diferències entre ella i la població local es van fer més profundes. "És molt difícil accedir-hi. A més dels accessos i la seguretat, hi ha un altre element molt important: la fotografia espanta les persones", diu la fotògrafa, que a partir d'avui i fins al 15 de setembre exposa el reportatge que ha fet sobre les dones paixtu dins la 25a edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image. "La gent vol imatges reals, històries reals, vol veure el món real", afirma Jean-François Leroy, el director d'aquesta cita de referència dins del fotoperiodisme.

El festival inclou enguany 23 exposicions. Entre els plats forts hi ha una retrospectiva de l'històric Don McCullin, que va cobrir la Guerra del Vietnam i la de Xipre, entre altres conflictes, i una altra de João Silva, un veterà del New York Times que va perdre les dues cames durant la Guerra de l'Afganistan. També s'ha programat una mostra del fotògraf de National Geographic Michael Nichols sobre la vida d'una bandada de lleons del Serengueti i una altra amb les imatges que el fotògraf israelià Muhammed Muheisen va capturar a la ciutat siriana d'Alep. La violència domèstica, la part més fosca del Mundial de futbol del Brasil, la vida quotidiana dels habitants de Kinshasa i l'esclavatge infantil a Tahití són objecte d'altres exposicions. Totes estaran obertes fins al 15 de setembre.

La vida al Pakistan rural

El reportatge sobre les dones paixtu que Sarah Caron presenta a Visa pour l'Image va ser publicat a Le Figaro . "Fa cinc anys que viatjo al Pakistan i aquest treball el vaig fer l'hivern passat", explica la fotògrafa. "Ha sigut un procés lent -afegeix-. Havia treballat sobre aquest món de segregació entre homes i dones i volia desenvolupar aquest tema amb més amplitud". A diferència de l'Afganistan, on treballen moltes ONG, el Pakistan rural és menys conegut.

"Sóc molt prudent i sempre vaig acompanyada, i vaig trobant gent que m'introdueix en les famílies", diu Caron, que el 2012 va ser guardonada amb el premi Canon a la Dona Fotoperiodista. "Quan treus la càmera i te l'acostes a l'ull -recorda- es posen tensos com estàtues. Al començament era molt desesperant, perquè jo busco que s'oblidin de mi. Vaig necessitar molt de temps perquè es relaxessin". Quan finalment les barreres entre els protagonistes de les fotografies i l'autora, que es va mimetitzar amb la població local, es van trencar, es van produir moments "molt agradables, fins i tot lúdics".

Tot i la duresa de la vida de les persones que retrata, les explicacions de Caron no traspuen el mateix perill que altres situacions. Precisament, la seguretat dels fotoperiodistes és una de les preocupacions d'aquesta edició del Visa pour l'Image. "Al llarg dels anys el fotoperiodisme s'ha convertit en una feina molt perillosa", indica el reporter italià Sebastiano Tomada, de l'agència Sipa, que presenta un reportatge sobre l'Alep en guerra que ha sigut reconegut amb el Visa d'Or Humanitari del Comitè Internacional de la Creu Roja. "Et poden ferir, et poden segrestar o et poden matar. Estàs en perill fins i tot si treballes per a una agència. No pots treballar gaire perquè si et segresten l'agència pot perdre molts diners. Ningú vol adquirir responsabilitats. Les agències contracten fotògrafs freelance , que han de posar-se més en perill per atreure l'atenció de les agències. Hi ha molta competitivitat", explica Tomada.

"Abans els fotògrafs eren els combatents, i ara s'han convertit en l'objectiu", diu Leroy. Treballar per lliure és encara més perillós. "És impossible fer-se una idea del que trobaràs fins que no arribes al lloc. Treballes amb contactes amb qui potser no et pots comunicar, potser no es presenten o potser han mort", explica Tomada. Així i tot, potser "durant el 60% o el 70% del temps no estàs treballant perquè no passa el que vols fotografiar", diu el fotògraf italià.

El reportatge que Tomada presenta a Perpinyà és el fruit de tres viatges a Síria, d'un mes cadascun. Les seves imatges mostren la cara de la guerra que no sol sortir a les portades dels diaris: la lluita per la supervivència. "La de Síria no és una guerra clàssica. No hi ha una primera línia de foc. La població civil i els hospitals són un objectiu militar. Això és una violació de la convenció de Ginebra. És el caos", subratlla.

Els requisits per anar a la guerra

"Hem tingut dos fotògrafs a Síria recentment. Un és Laurent Van der Stock, un dels més experimentats en conflictes arreu del món, que va fer un reportatge en exclusiva corprenedor sobre els atacs químics. L'altre és un jove fotògraf, Antonio Bolfo, que va planejar el seu viatge amb molta precisió i va minimitzar els riscos. Va passar tres setmanes a Alep. Quan va tornar, va marxar a Istanbul per relaxar-se i li van disparar un tret a una cama durant les revoltes", explica Aidan Sullivan, vicepresident de Getty Images, agència que ha engegat una campanya per donar suport a la llibertat de premsa anomenada A day without news? "Abans d'autoritzar que qualsevol dels nostres fotògrafs viatgi a una zona en conflicte, ha de reunir molts requisits, com haver fet cursos d'entrenament en els sis mesos anteriors", diu Sullivan. "Malgrat que és un crim de guerra convertir els periodistes en un blanc, s'han respectat poc els drets humans internacionals i no sembla que l'opinió pública s'adoni".

stats