Deià. - A les Vetllades Musicals de Deià, un cop més una petita sorpresa. Petita pel format obligat, com és la música de cambra, que sempre té més recorregut que una gran simfònica, obligada a satisfer un públic, diguem que més nombrós i que sempre vol anar a tir segur. Per una altra banda, amb una dosi d’imaginació no cal que gaire arriscada, els grups de cambra que no recalen en l’especialització tenen molt marge per al seu repertori. Una bona prova amb Image Ensemble, quartet integrat per Ramon Andreu, violí; María José G. de la Vega, viola; Oriol Palau, violoncel, i Enrique Sánchez, flauta, que oferiren un concert amb un títol prou suggerent, Quartets infreqüents per a flauta i trio de cordes, que naturalment té una raó de ser. Basta bé mirar els compositors interpretats, que amb l’excepció de Mozart, de qui interpretaren el Quartet K.V. Ahn 171 (285b) en Do Major, la resta formen part de la llista dels infreqüents, dels que vés a saber per quina o quines raons han passat a la història en minúscules. Com per exemple Federigo Fiorillo, que segurament no va arribar més enllà per la senzilla raó que l’instrument en el qual va mostrar el seu manifest virtuosisme era la mandolina. Del compositor alemany fill d’un mandolinista napolità ens oferiren el Quartet concertant Op. 4 núm. 3 en Sol Major. Del tercer en discòrdia, el també alemany Friedrich E. Fesca, violinista precoç i virtuós, va ser el Quartet núm. 3 Op. 40 en Fa Major. No menys infreqüent, o per ventura una mica més que la resta, és Paul de Wally, compositor francès que no agafà el tren de la modernitat de principis del segle i quedà una mica més a prop dels seus companys de repertori, que gairebé havien nascut un segle abans. La interpretació d’Image Ensemble, impecable de principi a fi, imbricats a la perfecció tots els instruments, tant quan havien de ser complement com quan havien de fer la primera veu. Pot ser un dels concerts de les Vetllades Musicals més interessant, tant pel que fa al programa com per la seva execució.
Seymour Hoffman.- Com ningú encara no ha oblidat, Philip Seymour Hoffman, un altre virtuós, va ser el protagonista d’El darrer concert, que casualment parlava d’un quartet, i també protagonista de L’home més buscat, pel·lícula basada en la novel·la de John Le Carré, qui també figura als títols de crèdit com un dels productors executius, de la cinta dirigida per Anton Corbijn, i que sens dubte es convertirà en un sentit homenatge a l’actor protagonista, que ho és, encara que la història en té un grapat i ben bé es podria qualificar de coral pel que fa a la importància de cadascun dels actors. Naturalment que la paternitat de la història significa el decorat argumental, que no pot ser d’altre que una d’espies contemporanis, o el que és el mateix, que té lloc després de l’11-S, el nord-americà, no confondre amb el català. La trama en aquest cas té escassa rellevància i cap grandiloqüència, fins al punt que queda molt relegada respecte dels protagonistes i les seves lluites, sense bons ni dolents com és habitual en l’autor de l’argument original, sempre caminant per sobre la vora de la navalla, naturalment transgredint qualsevol norma sempre que el fi ho requereixi i per descomptat amb l’obligada traïció com a primer manament de la seva religió. Històries creuades, molts protagonistes en una trama més entremaliada del que sembla, encara que finalment no sigui la raó de ser de la narració en el que el més important és una acurada introspecció psicològica dels distints personatges. Contada sense subratllats, amb gairebé tan sols un parell de pinzellades molt precises, queden perfectament definits els protagonistes, i el que és més important, sense perdre la imprescindible ambigüitat perquè tot es desenvolupi sense saber realment qui és qui o sobretot per què és allà. No cal dir que la presència de Seymour Hoffman aporta un valor afegit a A Most Wanted Man, però en queden un parell més d’homenatges per continuar parlant meravelles d’un actor d’aquests que en caben pocs dins una dotzena, acompanyat per Willem Dafoe, Rachel McAdams, Daniel Brül i Robin Wright, entre d’altres.
Robin Wright. - Ella és la que porta el pes d’ El congres, una molt original i despietada crítica al món de Hollywood, dirigida per Ari Folman on es mesclen animació i personatges reals, amb intel·ligència i eficàcia, que recomano per la seva intensitat, mala bava i una ració de tristesa continguda a través de la mirada de la principal i també virtuosa protagonista.
