Publicitat
Publicitat

Ventura Pons: "Em retrato a cada pel·lícula"

L'escriptora Mercè Rodoreda tenia fama de ser una dona impenetrable, guardadora de misteris. Així ho trobà el director, guionista i productor de cinema Ventura Pons

L'escriptora Mercè Rodoreda tenia fama de ser una dona impenetrable, guardadora de misteris. Així ho trobà el director, guionista i productor de cinema Ventura Pons, que s'endinsà en la recerca de l'enigma i n'ha sortit amb la pel·lícula Un berenar a Ginebra, que recrea amb cercada puresa la tarda de 1973 en què Rodoreda se sincerà mentre prenia el te amb el llavors editor d'Edicions 62, Josep Maria Castellet, i la seva dona, a la seva casa de Ginebra. TV3 estrenà aquest dimecres la pel·lícula i avui a les 19.30h es projectarà al CineCiutat de Palma, on el director també mantindrà un col·loqui amb el públic.

Com així va triar el personatge de Mercè Rodoreda?

Fa molts anys, al llibre Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, vaig llegir una anècdota en què explica que l'any 73 ell, la seva dona i l'escriptora es van trobar a Ginebra, i Rodoreda els va convidar a berenar. Allà, després del monòleg habitual de la infància en la guerra i l'exili, acabà mostrant una mica la seva veritable cara. Intrigat, vaig començar a llegir les grans entrevistes que s'han fet a Mercè Rodoreda i vaig trobar que, efectivament, sempre deia el mateix. Em vaig proposar intentar treure un vessant més íntim de l'autora.

Com aconsegueix plasmar aquest misteri dins una mateixa escena de tres persones prenent el te?

El diàleg de Rodoreda està fet a partir de paraules que realment va dir en algun lloc. No m'he inventat res. En aquest apartament de Ginebra és on Rodoreda va produir part de les novel·les més importants de la literatura catalana del segle XX. La pel·lícula inclou un pròleg i un epíleg, perquè Castellet contextualitzi l'espectador parlant de les coses que ella mai va dir en públic: la fam que va patir i el neguit que sentia després de la mort, el 1971, del seu company de tota la vida, Armand Olbiols, i també per la relació que tenia amb el seu fill.

Moltes de les seves pel·lícules es basen en la literatura. Li ve dels seus anys com a director de teatre, aquesta passió per la lletra?

Fa 30 anys que no faig teatre, però en vaig treure dues coses: el plaer per la disciplina del text i el gaudi de la complicitat dels actors. A la meva filmografia hi ha uns repartiments excepcionals. El que vull és que la pel·lícula tingui contingut.

Se l'ha catalogat com un autor compromès. Milita en el cinema social?

Al cinema hi cabem tots, com a la vida. És una reflex plural de la societat. El meu cinema es compromet amb el meu temps, la meva llengua, el meu país, la meva cultura i la meva manera de veure el món. Un dels elogis que m'han fet a molts llocs del món és que les meves pel·lícules es podrien presentar sense crèdits i, tot i així, es reconeixerien com a meves. Això és fantàstic, perquè vol dir que hi ha una mirada. Jo crec que els directors de cinema ens retratem en cada pel·lícula. Potser per això ha funcionat tan bé el meu cinema al món. Ja porto 170 festivals i 30 retrospectives a tot el món.

Així, el secret d'una obra mestra és la mirada de l'autor?

No ho sé. És un bon punt de vista i potser sí. El que passa és que jo no tinc cap ego particular. No vull fer cap obra mestra. L'altre dia, quan vaig passar aquesta pel·lícula a Barcelona, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, em va dir: "Has fet una obra mestra. He vist cremar Orleans". I jo li vaig dir: "Home, no et passis".

S'ha dit que una de les majors virtuts de les seves pel·lícules és el seu esperit anticonvencional.

Ve del teatre. Vull fer alguna cosa més que entreteniment. La renovació del cinema molt sovint prové de gent que ha treballat al teatre, que sempre va per davant del cinema en aquest aspecte.

Creu que si no s'hagués fet productor hauria tingut l'oportunitat de fer obres com aquesta?

Segurament no. La meva llibertat és això, el fet de poder apostar en un moment determinat per temes o pel·lícules que un productor convencional no faria i després han estat un èxit. Per què? Perquè l'únic que podem vendre és la nostra singularitat, la diferència.

Tindrà bona acollida, un film així, a Mallorca?

No és una pel·lícula per a un gran públic. És una petita peça de cambra amb uns grans intèrprets que toquen molt bé i una gran solista, que és Vicky Peña. Està immensa.

L'endemà de l'aprovació de la Llei de símbols, bàsicament en contra de les quatre barres, ens porta una reivindicació de la cultura catalana.

He volgut que sortís a Mallorca al mateix temps que ha sortit a Barcelona, perquè som, com a mínim, de la mateixa comunitat lingüística, i en aquests moments en què hi ha un atac a la llengua tan gran, la meva petita contribució és portar aquesta pel·lícula. Aquí teniu uns fanàtics encenent un bidó de benzina. Ha d'explotar per algun lloc. I, de fet, ja ho va fer: l'illa de la calma ja va sortir al carrer. Quan vaig veure les manifestacions a Palma contra el TIL, em vaig emocionar. La solució, però, només és votar.