Publicitat
Publicitat

Venècia fa art amb els morts i el seu record

Wajdi Mouawad i Dirk Roofthooft exploren l'infern interior amb els seus monòlegs a la Biennal

En un lloc atrapat en el temps i el fang, els monstres llisquen impassibles per les aigües. Monstres que s'alcen sobre les teulades i trenquen amb el seu cos colossal l'impertorbable horitzó. Grans depredadors metàl·lics que descansen unes hores a la llacuna per continuar la seva ruta pel mar dels Sargassos dels tòpics. Venècia aguanta la respiració -com Job davant la balena- quan un transatlàntic recorre els seus canals. Una respiració que aquests dies està escalfada per una temperatura ambient amb el confort d'un hammam . És l'humit termòmetre que persegueix l'aficionat teatral que ha respost a la crida estival de la 42a Biennal de Teatre, dirigida pel barceloní Àlex Rigola.

Cultura entre ruïnes

La segona jornada del festival es concentra als espais habilitats a l'Arsenale, el gran complex urbà que acollia les drassanes venecianes. Tan sols suant i recorrent les seves impressionants naus s'aconsegueix mesurar l'enorme poder naval de l'antiga república. Dimensions imperials i industrials que ara es dediquen a la cultura, còmode entre les ruïnes en work in process cap a l'arquitectura reciclada. El teatre utilitza tres recintes (el Piccolo Arsenale i els Teatro alle Tese 1 i 2), com el Mercat de les Flors però amb la dignitat catedralícia d'un maó col·locat fa cinc-cents anys. Si es busca a Barcelona una sensació espacial similar, recomano visitar la biblioteca central del campus de la Ciutadella de la Pompeu Fabra, dibuixat a la romana com a Dipòsit d'Aigües per Josep Fontserè.

Al Piccolo Arsenale, Wajdi Mouawad es presenta ell sol com a autor, director i actor. Sempre parla amb l'eco de la primera persona, però aquesta vegada l'experiència íntima té la vibració de la seva veu i el seu gest. Seuls no s'allunya gaire del seu repertori dramàtic: conflicte patern, amb les seves tradicions i la seva història tràgica; el desarrelament, l'exili interior, el conflicte amb la identitat present personal i la identitat passada col·lectiva; la memòria, el retorn a la terra perduda, el rescat d'un jo original -vorejat per l'assimilació i l'acceptació d'una cultura apresa, no heretada-, i la recuperació de la llengua de la infància i les seves imatges associades. També la convivència amb un element irreal, gairebé sempre lligat a un estat de mort en vida. Tot aquest patrimoni es reutilitza a Seuls com un totum revolutum .

La primera part de l'obra transita per paisatges dramàtics coneguts, tot i que amb alguna novetat: una història paral·lela que es relaciona amb el present del protagonista, amb la seva nova individualitat. Aquest jo (Harwan) és un estudiós de la sociologia de l'imaginari i prepara la seva tesi sobre un monòleg (fictici?) de Robert Lepage, i el director quebequès treballa a Sant Petersburg sobre un nou restaurador encarregat de recuperar les mans del seu pare. La persecució de Lepage (l'entrevista que ha de concloure una tesi de 1.500 pàgines) es converteix en una odissea còmica esquitxada d'obstacles cada vegada més absurds. Lepage també serveix d'inspiració per un acurat joc de projeccions per visualitzar la dimensió freudiana del text. Un delicat imaginari d'ombres que comença amb un viatge astral, una subtil pista per a la posterior resolució de l'enigma del text.

Del teatre a la 'performance'

Cansat de ser ell mateix, sent la necessitat de revelar el secret i abandonar la lògica del text per dedicar-se només a l'impuls de l'acció: opta per expressar la crisi del seu protagonista amb l'energia de Pollock. Literalment. Passem del teatre a la performance sense entendre gaire per què. Perquè ell ho vol així. Doncs molt bé! Sort que l'última imatge (amb Rembrandt al centre de la idea) li serveix de redempció.

Al Teatro alla Tese, un altre monòleg. Dirk Roofthooft -actor superlatiu exercitat amb els millors creadors belgues- recita les paraules de Jeroen Brouwers, l'autor de Bezonken rood , una obra autobiogràfica a partir de la seva experiència infantil en un camp de concentració durant l'ocupació japonesa d'Indonèsia. Una carta de comiat a la seva mare, morta recentment. Les vicissituds són comunes a la popular sèrie Tenko . El més interessant és com el passat, a partir de la defunció de la mare, sola al seu apartament de la residència d'avis, exerceix de revulsiu per exorcitzar els dimonis interiors. Un punt de contacte amb el subtext de Mouawad.

Sense conèixer el llibre i les seves intencions, la versió escènica de Guy Cassiers és una línia recta cap a l'infern de la depressió. Un descens perfectament pautat en temps i tessitura per la hipnòtica veu de Roofthooft, cada vegada més densa, com l'atmosfera tropical que s'estén per la sala. Una funció que incorpora la tecnologia quan amb la veu de l'actor ja en té suficient per atrapar l'atenció del públic.