The Black Keys es desdoblen al Parc del Fòrum

BarcelonaL’experiència d’un festival com el Primavera Sound està feta de retalls, de moltes petites sensacions que s’amunteguen les unes sobre les altres i que tenen molt a veure amb les expectatives dipositades, l’emoció generada pel moment, la ubicació que triïs davant d’un escenari, els amics que t’acompanyen, el públic que t’envolta o els concerts que acabes de veure i els que tens previst veure després. Amb una oferta tan exorbitant, la ruta triada per cadascú (10 minuts d’aquest, 20 de l’altre, treure el cap aviam com sona, veure’n un de dalt a baix) resulta determinant, tant com la inevitable sensació d’estar-se perdent un munt de concerts que ja no es podran repetir.

En la franja nocturna de dijous -primer dia fort de festival- es barrejaven encara les expectatives (i possibles dubtes) d’un quinzè any amanit pel bon temps, però ja es començaven a acumular impressions, petites memòries incipients encara per assimilar, com la magnètica presència escènica de Yasmine Hamdan, el carisma de Benjamin Booker vencent la resistència d’un públic massa sorollós, les arrels nord-americanes d’uns Giant Sand enlluernats pels últims raigs de sol, la grata sorpresa d’uns Replacements perfectament endollats o el regust agredolç de saber que t’estàs perdent el concert de Panda Bear a l’Auditori (un sacrifici que requereix reservar entrades i fer llargues cues) o de donar per perdut el recital de math rock dels Battles a l’escenari amagat.

Amb tots aquests inputs encara lluitant dins la closca per mirar de trobar un sentit, una lògica narrativa inevitablement subjectiva, tocava abandonar amb resignació la sublim actuació d’Antony and the Johnsons amb l’OBC per endinsar-se en el magma sonor de Spiritualized. Amb la paraula spaceman a la cinta de la guitarra -que recordava els seus Spaceman 3- i una samarreta de MC5 amb el lema contracultural “Tots som il·legals davant dels ulls d’Amèrica”, Jason Pierce liderava la seva nau espacial, com si el temps no hagués passat des d’aquell mític i curatiu Ladies and gentlemen we are floating in space del 1997, que es venia empaquetat com un producte farmacèutic. Gòspel blanc i psicodèlia medicinal per levitar a través de llarguíssims i repetitius desenvolupaments instrumentals, que s’oferien al públic com la versió més amable del shoegaze i que s’elevava molt especialment gràcies a les esplèndides veus de les dues coristes.

Rap d’última generació

Malgrat que el gran reclam de la nit -The Black Keys- estava a punt de començar, la presència del raper californià Tyler, The Creator obligava a fer marrada i passar per l’escenari Pitchfork. Sota la pèrgola fotovoltaica, el líder del col·lectiu Odd Future aplegava un públic entusiasta, participatiu i amb moltes ganes de ballar. El seu look de bon nen - shorts de color groc, samarreta blanca i gorra de visera- contrastava amb l’agressivitat del seu flow i d’uns beats digitals rocosos que queien com bombes enmig del paisatge de llums de colors fluor. Armats només amb un MacBook -els tocadiscos ja són història-, el trio format per dos MC i un DJ va omplir l’escenari amb balls i gesticulacions exagerades que no permetien que el xou decaigués en cap moment. No era moment de reflexionar sobre el missatge, sinó de gaudir de l’aspecte físic d’un espectacle molt ben travat, amb poc rastre de Stevie Wonder -la seva gran inspiració-, però sí amb algunes veus femenines que, a mode de karaoke, amorosien de tant en tant el conjunt.

S’acostava l’hora més esperada per molts: l’expectació pel concert de The Black Keys era més que palpable. Una hora abans ja hi havia gent agafant lloc a les primeres files, un espai que aquest any està separat amb tanques de seguretat i l’accés del qual estava restringit durant el concert. El duo format per Dan Auerbach i Patrick Carney gaudeix d’un estatus privilegiat: hi ha molts pocs grups que combinin l’èxit massiu amb el respecte de la crítica. No obstant això, com es va veure en la seva actuació, els d’Ohio són dos grups en un. D’una banda, el duo de blues brut i greixós que gravava amb el segell Fat Possum. De l’altra, el que ha produït Danger Mouse, el dels Grammy i els discos de platí. Aquest últim, el del groove irresistible de Lonely boy, els aires disco de Fever i el pop eteri de Weight of love, semblava que era el que havien vingut a veure la majoria de seguidors. Va ser la versió de The Black Keys que va rebre els aplaudiments. Els altres, els més garatgers, van patir per diverses raons. Malgrat una perfecta execució i el reforç sobre l’escenari del baix i els teclats, el duo no és prou carismàtic per suplir la manca de ganxos melòdics d’aquesta part del repertori, una realització en vídeo poc lluïda -un problema per als que s’ho miraven de lluny- i un so que, segons alguns espectadors situats als laterals, no era prou bo.

En aquella hora, alguns assistents ja acumulaven cansament i s’asseien a terra per veure començar el concert de James Blake. El britànic, amb un afinadíssim estil de crooner electrònic que ja ha creat escola -l’australià Chet Faker feia una cosa molt semblant moments abans en un altre escenari-, no semblava la proposta més engrescadora per a aquelles hores en què ja es prioritza la festa. N’hi havia que preferien sotmetre’s a la descàrrega de drone metal dels Sunn O))), vestits de monjos i mig a les fosques, i d’altres desfilaven cap als sons més amables dels Jungle. Els britànics van omplir l’escenari de l’amfiteatre fins a vessar, gràcies a un disco funk molt agraït després de tanta melancolia i foscor. A més, era la primera nit forta i convenia reservar forces per a l’endemà.