Publicitat
Publicitat

CINEMA

Spiderman, contra les cordes

‘The amazing Spider-man 2’ multiplica els dilemes i enemics del superheroi

Més acció, més dramatisme i més enemics. Aquesta és la recepta de Marc Webb per a The amazing Spider-man 2: El poder de Electro -que avui arriba als cinemes-, la segona entrega de la franquícia amb què Sony va reinicialitzar la saga del superheroi després de la trilogia dirigida per Sam Raimi.

Superada la prova de foc de presentar una nova encarnació del personatge (Andrew Garfield) i explicar el seu origen, Webb es dedica ara a enriquir l’univers superheroic de Spiderman introduint nous enemics, cadascun més pintoresc que l’altre: Rhino, un mafiós rus (Paul Giamatti) amb exosquelet blindat; Electro (Jamie Foxx), un nerd transformat accidentalment en una bateria elèctrica humana, i El Follet Verd (Dane DeHaan), un vell amic de Spiderman amb una malaltia terminal, conflictes paterns i molts recursos tecnològics al seu abast.

Per fer encaixar els nouvinguts, la pel·lícula creix en durada respecte a la primera part -passa de 136 minuts a 152- i també en l’espectacularitat de les escenes d’acció: l’ús de la càmera ultralenta és constant i algunes de les idees visuals per als moviments de Spiderman estan ben trobades. Però com ja passava a la primera part, els moments que millor funcionen continuen sent els que se centren en la identitat civil del superheroi, Peter Parker, i els estira-i-arronses de la relació amb Gwen Stacy (Emma Stone). Webb, que va debutar amb (500) Dies junts, posa l’accent en els dilemes interns del protagonista i superposa la lògica de la comèdia romàntica i la del cinema de superherois. Tot i que Spiderman ja no és aquell adolescent tímid i acomplexat dels còmics de Stan Lee i Steve Ditko, en el film manté l’essència d’adolescent torturat a qui la màscara allibera dels problemes i transforma en un heroi poca-solta i despreocupat.

Emma Stone, en primer pla

En aquesta segona entrega augmenta el protagonisme d’Emma Stone. Si la Gwen Stacy dels còmics era un personatge més aviat passiu -la seva aportació més important a la mitologia de Spiderman va ser morir en un mític episodi del 1973-, a la Gwen interpretada per Stone al cinema cal lligar-la amb teranyines per mantenir-la allunyada de l’acció. “Som un equip. Jo sóc el cervell i ell els músculs”, ha dit mig de broma en alguna entrevista Stone. Però que la química entre ella i Garfield -parella dins i fora de la pantalla- sigui el principal actiu de la funció és una notícia preocupant per a un film en què Webb continua sense trobar l’equilibri entre espectacularitat i drama emocional, tot i l’acumulació d’enemics, conflictes personals -torna el fantasma dels pares del Peter- i algun impacte dramàtic que sorprendrà a qui no estigui familiaritzat amb la mitologia aràcnida.

Una teranyina de seqüeles

La saga de Spiderman al cinema té corda per anys. Abans de l’estrena de la segona part, Sony va confirmar-ne l’estrena de la tercera el 2016 (dirigida un altre cop per Webb) i la quarta per al 2018 (sense director tancat). Però entre la tercera i la quarta part, l’univers aràcnid es ramificarà amb dos spin-off protagonitzats per enemics de Spiderman: Venom i Els Sis Sinistres. Venom és, almenys als còmics, un alienígena simbiòtic que durant un temps va ser el vestit de Spiderman, i Els Sis Sinistres són una aliança d’enemics del trepamurs: Doctor Octopus, Kraven, Electro, El Voltor, Mysterio i l’Home de Sorra, però la formació és variable. El que no arribarà és el somiat crossover entre Els Venjadors i Spiderman, ja que tot i pertànyer a l’univers Marvel, les versions cinematogràfiques pertanyen a estudis diferents.