SANT JORDI 2014, UN DIARI D’ESCRIPTORS
Misc 23/04/2014

Un Sant Jordi despullat

Lucía Etxebarria
4 min

Leticia (Colòmbia)Escric això des d’un hotel a Leticia, Colòmbia, on per casualitat he trobat una connexió wifi. És Divendres Sant. Després, m’endinsaré per l’Amazones trifronterenc, la part del riu que connecta Colòmbia, el Brasil i el Perú (a la selva on, segons alguns, se suposa que estava ubicat el Macondo de Gabo), i arribaré a comunitats on es viu sense aigua ni llum elèctrica. Això mateix que he dit: no hi ha llum elèctrica, no hi ha aigua corrent, tampoc hi ha gaires mobles… de tant en tant alguna samarreta del Barça, això sí. Nens que es posen la primera samarreta que troben a l’estenedor perquè entenen que pot ser seva o del seu germà o del nen que se la posi. Nens molt feliços, de debò, i ho dic sense paternalismes. La felicitat no és una qüestió de possessions materials, i qui l’ha tastada ho sap.

Escriure des d’aquí sobre què faré quan torni allà em resulta francament difícil. Quan vaig marxar d’Espanya el meu gran problema era que la meva editorial no podia -o no volia o tant és- portar-me a Barcelona per Sant Jordi. Fins i tot si m’oferia a pagar el viatge i l’estada jo, ells no es podien comprometre a col·locar els meus llibres. La crisi i la pirateria han minvat molt els recursos de Planeta. Per a mi, aleshores -i aquest aleshores és tot just fa vuit dies- això significava un drama. Perquè en certa manera suposava un fracàs molt gran i el principi i el final de la meva carrera. Portava setze anys anant a Barcelona a signar llibres per Sant Jordi i mai havia faltat a la meva cita anual, nevés, plogués o fes sol. D’acord, no va nevar mai.

A la meva vida he viscut moments de semipobresa (quan era jove i em quedava amb el compte a zero el dia vint de cada mes) i de força prosperitat (quan vaig ser una supervendes després de guanyar el premi Planeta) però cal canviar radicalment de paisatge i de perspectiva per poder entendre des del cor que a vegades un ha de saber acomiadar-se d’etapes per molt llargues que hagin sigut.

Si puc entendre gran part de les coses que passen aquí és perquè he llegit. He llegit Jorge Amado i Rubem Fonseca, Güiraldes, García Márquez, he llegit La vorágine de Rivera, i innombrables llibres sobre l’Amazones que m’han ensenyat força més que tota la informació que vaig haver de devorar abans d’arribar aquí (calendaris de vacunes de la febre groga, explicacions sobre diferents comunitats indígenes, rutes d’arribada, comunicacions, canvi de moneda, precaucions a seguir). D’alguna manera ja havia travessat aquest riu, en una canoa sense motor Suzuki. Conec la història de la zona, sabia com era una victòria règia abans de veure-la al natural, havia sentit els cants de les aus de la selva dins el meu cap abans que em despertessin cada dia a les sis del matí. I ho sabia perquè havia llegit. Llegir et fa viatjar sense maletes.

A la meva vida hi ha poques coses imprescindibles: els llibres, la música, el cinema, el teatre, l’art, l’amor. Mai he posseït un cotxe, ni roba cara, ni un rellotge de luxe, i els mobles de casa meva cauen a trossos. El meu cos m’importa des del moment en què l’habito, però mai m’he preocupat que fos més o menys bell, i per això vaig fer causa de no depilar-me ni seguir dietes. Sempre vaig pensar que l’important per a mi era viure històries i transmetre aquestes històries. Donar i rebre històries és donar i rebre amor, en el sentit més ampli de la paraula. Com Bryce Echenique, jo he escrit sempre perquè m’estimin. Llegir i escriure és integrar-se en una cadena de transmissió. Jo he rebut molt dels llibres que he llegit. I des dels meus llibres sé que he donat molt i, per descomptat, m’han donat molt.

En particular he rebut molt durant aquests setze Sant Jordis. L’any que vaig estar embarassada els meus lectors em van regalar prou peücs per calçar vint nadons. L’any que em vaig divorciar vaig rebre moltes, però moltes, desenes de cartes de suport, algunes de les quals conservo. Unes altres no van ser tan emotives: va haver-hi un senyor que em va deixar una nota en què em deia que es posava a la meva disposició per ser el meu esclau. Al llarg d’aquests setze anys he rebut centenars de roses i cartes. També m’han regalat bombons, llibres, marcapàgines, quaderns, agulles de pit, mocadors, sabons artesanals i, ho juro, un arrissador de pestanyes. Deixar d’acudir-hi em trencava el cor. Em dolia molt, de debò. Significava dir adéu a una part important de la meva vida.

En fi, la qüestió és que malgrat que no seré en cap llibreria, sí que seré present a Sant Jordi. Pots trobar-me a la plaça de Catalunya, en un banc. Seré allà, asseguda, des de les dues fins a les quatre i a partir de les set. Em reconeixeràs perquè hi haurà algú cantant al meu costat. El meu gran amic (gran en molts sentits) Jose Luis Algar, els nois de Suite Momo, els d’Ultraplayback, Carlos Sadness, i algun més que s’hi apunti. Estarem tocant en acústic.

M’agradaria molt que vinguessis a veure’m. Si em portes un llibre, te’l signaré. Accepto també qualsevol altre tipus de regal. És possible que l’any que ve ja no hi sigui, així que, de debò, si tu ets un dels meus lectors agrairia molt que vinguessis a veure’m enguany. No he tingut a la vida gaire més del que he escrit, ni tampoc he pogut donar molt més que això, així que no sé si aquest serà l’últim, però sí que serà el Sant Jordi més despullat. I el més important.

stats