Publicitat
Publicitat

ART

El Prado porta la llum del nord a Mallorca

Una exposició recull 44 gran obres dels mestres del paisatgisme nòrdic com Brueghel, Rubens i Lorena

Si una de les grans revolucions de l'art modern, mentre avançava el segle XVII, va ser la consagració del paisatgisme com a gènere independent, foren els pintors de Flandes i els Països Baixos els que assentaren les bases del gènere paisatgístic posterior. La llum i l'entorn natural captivaren Rubens, Brueghel, Claudio Lorena i també Jan Peeters, Jan Both, Adam Willaerts, Tobias Verhaecht i Hendrick Jacobsz Dubbels, entre molts altres pintors, les obres dels quals fan part de l'exposició El paisatge nòrdic al Prado , 44 obres dels grans mestres de la pintura nòrdica que es podran contemplar fins al 29 de setembre al CaixaFòrum de Palma.

Mentre que els pintors flamencs enaltien el paisatge, els monarques espanyols sentien una vertadera passió per l'art de Flandes. En foren els grans col·leccionistes. D'aquí que ahir Miguel Zugaza, director del museu del Prado, afirmàs a Palma que "aquesta exposició retrata molt bé el Prado i la seva vocació flamenca. No podem obviar que som al naixement d'un moviment autònom, com serà el paisatgisme, i tampoc no podem deixar de remarcar la tradició col·leccionista dels successius monarques espanyols que en bona mesura sustenta el fons de la nostra pinacoteca".

Foren els italians els que donaren nom als "pintors del nord", perquè entenien que el nord es trobava a l'altre costat dels Alps. Ara, el Prado porta el nord a Mallorca, atès que són els paisatges nòrdics els que dominen les escenes retratades pels artistes de Flandes i els Països Baixos al llarg del segle XVII. "Era la pintura més moderna del moment", assegurà Teresa Posada, comissària de la mostra i conservadora de Pintura Flamenca i Escoles del Nord (fins al 1700) al Museu del Prado. Un fet del qual en dóna testimoni la sèrie de pintures que Felip IV encarregà als pintors nòrdics més joves per decorar el palau del Buen Retiro de Madrid, entre el 1634 i el 1635. "Per a molts d'aquests artistes, eren els seus primers quadres importants". Un bon nombre de pintors nòrdics havien anat a treballar a Roma i feren les seves obres segons l'estil anomenat "paisatge italinitzant", amb la pretensió principal de captar els efectes lumínics de l'alba o del capvespre. Aquests paisatges servien d'escenari per representar escenes religioses, mitològiques i bucòliques. Amb aquest estil i a Roma, hi pintaren l'holandès Herman van Swanevelt, el francès Claude Lorrein, Jan Both i, entre d'altres, també Nicolas Poussin, tots transformadors del gènere paisatgístic.

L'auge econòmic que visqueren els Països Baixos en aquell temps va tenir molt a veure amb l'interès que assolí el paisatge com a gènere pictòric. Aquelles obres també es varen fer servir pels mandataris d'aquells països com a propaganda política. Veien amb molt bons ulls aquelles escenes de camp que reflectien la vida plàcida de la gent, envoltada per una natura, animals i vegetació, l'esplendor de la qual era reflectida amb fidelitat sobre les teles. A més, ho contemplaven com a exaltació de la Creació. Així mateix, la preeminència dels seus ports comercials, la solemnitat dels palaus i dels jardins entregats a la vida cortesana, a més de la possibilitat de viatjar a països exòtics, satisfeien els monarques i les classes puixants. En aquest sentit, treballaren mestres com Rubens i Brueghel el Vell, fins al punt que l'entorn natural ocupa en nombroses ocasions més de tres quartes parts del quadre. La quarta part restant, en primer pla, però de vegades també relegada a un significatiu petit espai posterior, és per a les persones representades, gairebé sempre símbols dels costums, de les creences o dels desitjos.

Treball a dues mans

En tot cas, encara que els quadres exhibits duguin el nom d'un d'aquests grans mestres del gènere paisatgístic, també són nombroses les ocasions en què dos pintors compartien un mateix treball. Mentre que un era l'especialista a pintar la figura, l'altre es dedicava al paisatge. És el cas, per exemple, de Rubens, qui en una de les obres pinta les grans figures com a protagonistes de l'escena, mentre que Wildens treballa el paisatge emulant, la traça del seu mestre. Durant molt de temps el quadre s'atribuí sols a Rubens.

Segons emfatitzaren Miguel Zugaza i la comissària de l'exposició, les obres són tan significatives que, "només acabada aquesta mostra, passaran a ocupar un espai permanent al museu".