BarcelonaPablo Alborán és ara mateix sinònim d'èxit. En majúscules. El músic malagueny va debutar tot just fa dos anys i ja té tres discos al cabàs -Pablo Alborán (2011), En acústico (2011) i Tanto (2012)-. L'última vegada que la discogràfica ho va comptar portava 85 setmanes al número 1 a Espanya i Portugal, i ja ha fet el salt a llatinoamèrica. Té tants discos de platí com anys (24), tot i que no li agradi comptar-los. Ahir va actuar a Maó i demà, dissabte, ho farà a la plaça de toros de Palma.
Vas ser un músic precoç. Un dels temes del primer disc l'havies compost amb 12 anys!
Sí, des de petit agafava la guitarra i el piano, com qui li agrada el futbol o la pintura. Era la meva manera d'evadir-me. Ho vaig viure a casa des de petit. Als 7 anys feia concerts al Conservatori i als 11 o 12, quan al col·legi t'ensenyen a fer poemes, em va picar la curiositat i em vaig posar a escriure el que sentia. Clar que la majoria de cançons no tenen sentit!
Compondre és el que més t'agrada?
Sí. Quan estic bé ho disfruto i quan estic malament em desfogo. És com un salvavides psicològic, és a qui li explico les penes. Hi ha coses que són més fàcils de dir a través de la música. Abans necessitava silenci, tranquil·litat, foscor, per compondre, i l'últim disc l'he fet entre trens, avions i hotels. Al final, com més estímuls tens, més t'inspires.
El teu cas és una mostra del poder de YouTube. Vas penjar quatre temes a internet i va esclatar l'èxit.
Va ser un cúmul de factors. Jo tenia un disc preparat, que vam trigar tres anys i mig a grabar, i vaig pujar els vídeos a YouTube perquè ja no sabia què fer perquè la gent veiés el que estava fent, perquè no teníem una companyia convençuda, la discogràfica ens donava allargues. Va ser pujar els vídeos i tot es va disparar. Vam veure que hi havia públic. Vaig començar a fer concerts en locals per tot Espanya, des dels antres més petits i inhòspits, i la gent es va anar enganxant.
Internet dóna el poder al públic per escollir què vol escoltar.
Sí. Però també hi ha d'haver un bon disc llest i moltes moltes ganes. Jo estava impacient per arrancar.
Tres discos en dos anys. Creus que és perillosa tanta velocitat?
Prendre't això amb tranquil·litat és impossible. El segon disc era només una reedició del primer i va ser una explosió. Vam fer passos molt ràpids però van ser coherents. I va sorgir l'oportunitat de fer el tercer disc. Això sí que em va fer dubtar perquè ho veia prematur. La sorpresa ha sigut que avui encara som número 1. Això sí, quan acabi la gira, desapareixeré. La gent s'ha d'oxigenar de mi i jo he de seguir estudiant.
Les teves xifres impressionen.
Impressionen. Però la música no és un número. No vull que soni prepotent, però és el que sento: no em dedico a la música per ser al número 1 sinó pel plaer que em dóna. Que la gent compri entrades i discos, amb els temps que corren, fa que els vulgui donar el 100% a cada projecte.
Com serà el concert de demà?
Farem tot el repertori dels tres discos, no deixem fora ni una cançó, i una versió de La vie en rose d'Edith Piaf. Serà un concert més rítmic, més rock del que la gent espera veure, amb un component de festa que té sentit a l'estiu.
Quin són els teus ídols musicals?
Ui, molts, de vius i morts. De petit, era el flamenc de Paco de Lucía, Vicente Amigo, Tomatito, Cañizares. Després vaig passar al jazz i al blues, Ella Fitzgerald, George Benson, Frank Sinatra, la bossa nova de Chico Buarque, Caetano Veloso. D'adolescent escoltava més pop i rock, Michael Jackson, U2, Coldplay. I després m'he anat enamorant de la música clàssica, la cinematogràfica, John Barry, John Williams... La música és infinita. Estic enganxat!
