Ocasions que no es poden deixar passar
Aquest 2017, que ja tenim a tocar, el cine Recreatiu de Llucmajor celebraria els 140 anys, si no fos perquè fa més d’una dècada que està tancat. Popularment conegut com Cas Coix, tampoc no se’n pot lamentar la desaparició, com sí que s’han perdut per sempre tantes i tantes sales dels pobles i ciutats de les Illes. Cas Coix hi és, existeix perquè el seu propietari, Biel Thomàs, de moment, no l’ha volgut llogar mai com a supermercat, per exemple.
L’antic cinema -antic perquè va néixer el 1877 com a teatre i devers el 1912 ja s’hi feien les primeres projeccions- no només hi és, sinó que a la vila se’n sent a parlar de fa anys, gairebé des del mateix moment que se’n va tapiar la porta. Els responsables municipals, tant en l’antic consistori governat pel PP com entre els qui avui formen el pacte d’esquerres que regeix el municipi, tots han estat i són conscients que Llucmajor necessita un escenari proporcionat al municipi, un teatre, sala de cinema i d’espectacles musicals, entre altres manifestacions culturals. Darrerament, hem pogut veure com la sala d’actes del Claustre de Sant Bonaventura ha quedat petita cada vegada fins i tot per a una lectura poètica.
En els darrers anys, Llucmajor ha entrat en una nova dinàmica cultural i social. Però, de moment, no disposa d’un espai per donar resposta ni tan sols per seguir aquesta dinàmica. Ja sabem que les exposicions que organitza la Fundació Toni Catany amb l’Ajuntament al mateix Claustre de Sant Bonaventura tenen un nivell molt per sobre del de l’espai que les acull, a l’espera de la construcció del Centre Internacional de Fotografia, que aquest és un altre tema, una altra ocasió que clama al cel que es pugui deixar perdre.
En tot cas, tornant al Recreatiu o a Cas Coix, deia que de fa anys, cada dos per tres, sentim parlar al poble de la urgència de tenir un teatre. I una es posa les mans al cap cada vegada que sent que es pugui pensar en un edifici de nova construcció, quan Cas Coix roman tancat i a l’espera de no se sap què. Segurament, Biel Thomàs, des de la seva videoteca Popster, al costat de l’entrada tapiada de Cas Coix, espera qualsevol cosa que no sigui veure el teatre-cinema que reuneix la història de la seva família i de bona part del poble convertit en un gran magatzem, supermercat o qualsevol negoci particular.
És clar que l’Ajuntament de Llucmajor ha de calcular què li costaria reobrir i mantenir Cas Coix, i ho ha de comparar amb el que suposaria construir un edifici nou amb aquestes funcions. Però hi ha uns actius que els responsables municipals no haurien d’oblidar, que són els actius de la història, de la memòria col·lectiva i també de l’emplaçament al rovell de l’ou del poble. Ja s’ha passat el temps de l’edificació de noves i cridaneres infraestructures culturals que acaben gairebé com els aeroports sense avions. No cal anar de lluïment. Tornar la vida a un espai de 140 anys de vida, fent només el necessari per convertir Cas Coix en un espai cultural públic, potser sembli als polítics que llueix menys, però s’estarien afegint més línies a una llarga i rica història.
I ja que ho he esmentat, torn a demanar als responsables del Consell de Mallorca, per enèsima vegada, com està el tema del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany. Què fan, que passen els mesos i no en sabem res? Perdrem l’ocasió?
Emergències
L’anomenada Arruixada 2016 haurà servit de poc més que per pegar un nou toc d’atenció a les polítiques culturals de l’Ajuntament de Palma. Cort no hauria de caure en la temptació de pensar que l’escassa concurrència a la concentració d’aquest dijous significa que l’acció municipal està ratificada per tots els qui no hi assistírem. Des de la meva humil opinió, s’equivocaria molt i perdria l’ocasió de rectificar la direcció que ha duit fins ara.
El mateix dia i a la mateixa hora, moltes de les persones que a Palma estan preocupades per les polítiques culturals estibaven la llibreria Drac Màgic, on els col·lectius Metamòrfiques i Afta Perfecta organitzen el cicle Emergències, per pensar precisament les polítiques culturals entre tots i amb autors que han publicat assajos sobre el tema. L’assistència massiva a aquesta primera taula de debat demostra que molts dels agents culturals estan en aquest moment més disposats a construir que a destruir. I no només ho demostra l’assistència, sinó les compromeses manifestacions que s’hi varen sentir. Per cert, que si qualque responsable d’institució cultural, després d’assistir-hi, va menysprear el debat, també pot perdre l’ocasió de fer autocrítica, tan necessària per a qualsevol que no vol continuar mirant-se només el llombrígol.
