Publicitat
Publicitat

Michael Nyman, l'esdeveniment

El Festival de Pollença va concloure de manera puntual i extraordinària a l'Auditori d'Alcúdia

Al Festival de Pollença, de la mà de Joan Valent, encara li queden restes del que va ser. De fet, va concloure amb un esdeveniment de pes mundial: l'estrena de les dues primeres simfonies, la cinquena i la segona, de les deu que està component Michael Nyman com a autoregal del seu setantè aniversari. El regal també va ser per als habituals del Festival de Pollença i alguns que comparegueren per allò de l'efecte mediàtic i la presència del compositor a l'Auditori d'Alcúdia, lloc on de manera puntual i extraordinària va concloure el festival i es va dur a terme el concert convertit per mèrits propis en gran esdeveniment; encara que crec que els grans beneficiats han estat Josep Vicent i la "seva" The World Orchestra, per mèrits propis, encarregats de l'enregistrament de totes les simfonies i molt probablement de passejar-les per tot el món. En qualsevol cas, tots hi hem guanyat.

Va començar el concert amb la Simfonia núm. 5, de la qual, segons contà Nyman, va iniciar la composició unes vacances d'estiu, el 1988, al Port de Pollença. No en els primers compassos del primer temps, però ja una vegada iniciat, el compositor fa un gir a l'obra i hi inclou una música de clara influència mexicana, amb molt vent a l'orquestra que li dóna un aire molt viu, diria que fins i tot més contemporani, amb algunes reminiscències de Berstein i també de Nyman, com per exemple amb The disposition of the linen d' El contracte del dibuixant ; almanco aquesta va ser la meva sensació, ja sigui exercint com a contrapunt o com a baix continu, ja sigui portant el pes de la composició o com a melodia, sobretot en el tercer temps de la cinquena. Tornà després al quart temps cap al primer per acabar d'inflar de color la gran estrena mundial, que ningú no ho oblidi.

Segona Simfonia

La Segona Simfonia de Michael Nyman s'inicià amb una gradual incorporació d'instruments des de la tuba i amb les violes, violoncels i contrabaixos fins a la totalitat de l'orquestra, que val a dir que sonava amb brillantor i força, amb ganes, totes les que hi posava Josep Vicent, que així ho transmetia a tots els seus músics, que sempre posen cara d'estar fruint del que fan, sobretot perquè la música que interpretaven transmetia intensitat, molta intensitat, ideal per la manera de dirigir de Vicent. Un goig amb el valor afegit del "jo hi era". Després arribaren els bis, fins a tres, començant per Malambo , tornant al Nyman més mexicà i finalitzant amb una espècie de festa entre el públic i l'orquestra. Salutacions sobre l'escenari de Nyman, abraçades amb el director... Una festa.