Mesquida, davant l’home, davant Déu

PalmaEn la seva anterior obra, El Déu possible (2006), Sebastià Mesquida i Sureda (Artà, 1933) plantejava una profunda reflexió sobre el significat de la religió en el món actual. Vuit anys després, torna a endinsar-se dins la matèria amb un nou llibre -editat, novament, per Lleonard Muntaner-, que té com a títol En nom de Déu? En nom de l’home? (2014). Mesquida hi constata la distància existent entre l’Església i tot allò que succeeix a peu de carrer. “És clar que hi ha un distanciament lamentable. L’Església no és que hagi perdut contacte, és que, com a institució, mai no ha entrat de ple al carrer, allà on passen totes les coses. Ella tracta les coses des de la seva seu, des de la seva litúrgia, sense tenir en primer pla la història dels homes ni la manera en què aquests la viuen”, afirma. L’autor, en el nou text, defensa que el dogmatisme, per si mateix, no té lloc ni dins del pla humà ni tampoc dins del religiós: “L’home demana els seus propis camins i entendre tot allò que pugui assumir, no ser empès, instrumentalitzat ni coaccionat per aquestes propostes dogmàtiques”. La solució parteix, segons Mesquida, “d’una teologia lliure i universal, construïda a partir de diferents cultures i feta amb consciència del moment que es viu ara mateix. Cada església, cada moment històric i cada persona té la seva manera concreta d’entendre Déu”.

El punt de partida d’ En nom de Déu? En nom de l’home? és la relació entre ambdues figures i tot allò que comparteixen en comú. “Déu vol que l’home visqui i l’home vol viure. Per tant, creador i criatura tenen interessos comuns i fonamentals”, assenyala. Estructurat al voltant de dues parts, en la primera s’analitza la situació actual, mentre que, en la segona, es proposen alternatives de millora. Sense fer-hi referència, l’autor es mostra favorable al canvi representat dins de l’Església Catòlica pel papa Francesc. “Té un tarannà diferent, molt seu i acceptable. Un no sap cap on apunta exactament, però té manifestacions que demostren una major naturalitat davant les qüestions del nostre món i també una aproximació sincera cap als actuals problemes de l’home. Ara, no sé fins a quin punt l’Església pot assumir, o assumiria, tot això, perquè una cosa és el papa i una altra, la naturalesa de la institució”, assegura.

Premiat

El discurs de Mesquida queda reforçat fent una repassada de la seva trajectòria vital i professional. Guanyador en dues ocasions del premi Ciutat de Palma amb la biografia Ramon Llull, valor intemporal (1962) i l’assaig de caràcter social Els protagonistes (1976), compaginà la seva feina com a professor de teologia fonamental al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca amb la de peó de neteja pública als carrers de Palma entre 1978 i 1993, fins a una jubilació forçosa per invalidesa. “En un moment donat, vaig cercar una feina senzilla on no pogués gaudir de cap privilegi, perquè la vida de la parròquia, per bé que anàs, no influïa gens en tot allò que succeïa al carrer: vaig comprendre que eren dos mons separats”.