Publicitat
Publicitat

"Mai he passat tant de gust de matar", digué l'assassí de Jeroni Alomar

Molts anys després, Pep Sastre, el comissari, que hauria pogut salvar els seus pares de la mort, es va presentar al bar que Francesca tenia a l'Arenal

Els seus pares, de Llubí, tenien una rellotgeria a Manacor. El pare era més aviat apolític i la mare, analfabeta. Les filles, Antònia i Francesca, tenien onze i vuit anys el 1936. Quan es va produir el desembarcament de Bayo, tothom cridava, alarmat: "Que vénen els rojos, que vénen els rojos!". Les germanetes es pensaven que els rojos devien ser uns monstres. Per això, quan veieren els primers detinguts a mans dels falangistes, a Antònia se li va escapar: "Oh, però si són com els altres". La frase li va costar una mamballeta de son pare. Home de simpaties republicanes, el pare aviat va ser detingut. Al cap de poc, també es varen endur la dona. Els varen matar, separats. Al pare, li va disparar Jeroni Pascual, de devuit anys. "Mai no he passat tant de gust de matar com ara", solia repetir l'assassí. Abans de la Guerra Civil, havia anat a menjar sovint a cal rellotger i endemé li devia cent duros… Molts anys després, Pep Sastre, el comissari, que hauria pogut salvar els seus pares de la mort, es va presentar al bar que Francesca tenia a l'Arenal. Li volia demanar perdó. Ella no el va perdonar i, a més a més, amb una dignitat i un coratge perfectes, li va fer més fonda la ferida de la mala consciència.