Leonard Cohen segueix compromès amb el misteri

Barcelona“Ser un escriptor de cançons és com ser una monja. Estàs casat amb el misteri”. Així va respondre Leonard Cohen a una pregunta de Bob Santelli, el periodista que fa unes setmanes va moderar una trobada de la premsa de Los Angeles amb el cantant canadenc. Tot seguit, Cohen va riure. I per desdramatitzar la resposta va afegir que “no és un misteri particularment important”.

El misteri, tant en la seva accepció religiosa com en la més prosaica, ha acompanyat Cohen des que va publicar el disc Songs of Leonard Cohen (1967), quan ja tenia 33 anys. I no l’ha abandonat a Popular problems (Sony, 2014), l’àlbum que acaba d’editar als 80 anys i que inclou nou cançons noves. Ell en signa totes les lletres, però la composició musical és cosa de Patrick Leonard, amb dues excepcions: A street, d’Anjani Thomas, i Born in chains, l’autoria de la qual és tota de Cohen. Precisament aquestes dues cançons són bons exemples del misteri poètic de l’autor de Suzanne.

Déu i l’11-S

“La lletra de Born in chains l’he reescrit moltes vegades per acomodar-la als meus canvis de postura teològica, que la major part del temps és molt inestable. Fa quaranta anys que hi dono voltes”, recorda Cohen, que ha fet dels seus dubtes religiosos material poètic. També ho ha fet amb les guerres, com passa a A street, que aplega imatges de conflictes antics. Tanmateix, evoca pèrdues i podria funcionar com a metàfora d’una relació sentimental. Cadascú por completar-la amb diferents significats, fins que el mateix Cohen n’explica l’origen. “Poc després de l’11-S del 2001 vaig escriure uns versos: «La festa s’ha acabat / però he caigut dret. / M’estaré en aquesta cantonada / on solia haver-hi un carrer». I he necessitat tots aquests anys per completar-la”, diu un home que reconeix que triga molt de temps a compondre, “en part per addicció a la perfecció, en part només per mandra”.

Aquest estira-i-arronsa entre el que vol dir i el que l’oient pot interpretar ha sigut una constant en la seva carrera. A Dance me to the end of love, un dels cims del disc Various positions (1984), va construir un rèquiem sobre la devastació en què el vers “Balla amb mi pels nens que demanen permís per néixer” es va arribar a considerar un al·legat antiavortista, però la interpretació agafava una dimensió diferent quan Cohen explicava el context de la cançó: l’Holocaust.

Ara costa saber quina és la seva postura a Almost like the blues, el primer senzill del nou disc. Parla d’assassinats i violacions, de pobles cremats i nens desapareguts, però sense cap imatge que ajudi a connectar-ho amb una realitat concreta. A més, hi ha un estrany sentit de l’humor quan canta: “Hi ha la tortura, hi ha l’assassinat i hi ha totes les meves males crítiques”. I aquesta vegada no sembla interessat a explicar-ho. Preval el misteri. En canvi, sí que és explícit a Samson in New Orleans, una cançó sobre l’huracà Katrina que canta amb un to fúnebre i la veu trencada.

Bon vi a totes les generacions

“Escolto els discos de la gent amb qui vaig créixer: Bob Dylan, Van Morrison, Tom Waits, però els meus fills m’han portat a un reialme totalment diferent -explicava Cohen a Los Angeles-. De fet, conec tot el que es fa ara. Poso la ràdio i potser no conec el nom del cantant que hi sona, però, com diu el Talmud, hi ha bon vi a totes les generacions”. Com altres músics de la seva generació, Cohen s’ha anat envoltant de músics més joves que ell, com ara Patrick Leonard, un productor nascut a Chicago el 1955 i amb el qual ja va col·laborar a Old ideas (2012). Leonard, que ha treballat amb artistes com ara Madonna, Rod Stewart, Elton John, Laura Pausini i Eros Ramazzotti, s’ha convertit en una mena d’escriba capaç d’interpretar musicalment els desitjos de Cohen i d’enregistrar la seva veu de manera que els instruments no la destorbin.

El generós Patrick Leonard

“El Patrick és un gran músic. Té una de les ments musicals més fines que he conegut. A més a més, té molt de talent i molt poc ego. És difícil trobar algú tan generós com ell”, diu Cohen, que agraeix que tot el procés fos “ràpid”. “Fins i tot tenim acabat la meitat d’un altre disc”, assegura. El sistema de treball ha sigut prou senzill. “Generalment, jo li enviava una lletra i el Patrick em proposava una idea musical. A vegades jo la descartava, però ho resolíem sense conflictes. Tot ho vam decidir entre tots dos, però l’estructura de les cançons va sortir a partir d’una idea del Patrick”, explica. Després va venir l’enregistrament, que van fer a l’estudi d’Ed Sanders i al pati de la casa de Cohen. “Vaig convertir en estudi una habitació que era a sobre del garatge”, precisa.

Ara com ara, Leonard Cohen no té previst sortir de gira. Tampoc és fàcil saber si cap de les noves cançons es convertirà en memorable. A Spotify la cançó seva més escoltada és Suzanne, una peça del 1967. A partir de certa edat, pocs artistes de llarga trajectòria aconsegueixen que una cançó nova arribi a ser de les més populars del seu repertori. Una excepció va ser Johnny Cash. El 2002, quan ja tenia 70 anys, va enregistrar una versió de Nine Inch Nails, Hurt, que avui és la cançó de Cash més reproduïda a Spotify: 42 milions de vegades, pels 24 milions d’ I walk the line, del 1956.

LES NOU NOVES CANÇONS DE LEONARD COHEN

‘Slow’

“Sempre em va agradar a poc a poc. / És el que deia la mama”. Leonard Cohen, el cantant de la calma, obre Popular problems jugant a l’autoparodia. Sense pressa, com sempre, i amb els cors femenins fent d’embolcall en el mig temps.

‘Almost like the blues’

El piano hi posa el clima, i la percussió acompanya la veu en aquest lament que camina sense sorpreses.

‘Samson in New Orleans’

Solemnitat gòspel, amb la delicadesa del cor i l’orgue contrastant amb la veu de Cohen. La tristesa més absoluta l’expressa el violí d’Alkexandru Bublitchi. Un dels temes més reeixits del disc.

‘A street’

Entre el blues i la balada assassina, Cohen té forces per sonar intimidant. L’estructura musical, obra d’Anjani Thomas, recorda altres moments del seu repertori clàssic.

‘Did I ever love you’

Comença amb la veu i el piano, i quan tot fa pensar que serà un plany en la penombra d’un bar de carretera on només sonen cançons de Bruce Springsteen i Tom Waits, un canvi de ritme i un deliciós cor femení porta la cançó cap un country lluminós.

‘My oh my’

És la cançó menys memorable del disc, tot i l’agradable arranjament de trompeta.

‘Nevermind’

Cohen acceptar posar-se funky i blaxploitation en una peça que guanya molt amb l’aparició de la veu de Donna De Lory i l’inesperat toc aràbic.

‘Born in chains’

L’orgue marca la litúrgia, i camina amb Cohen per territoris que recorden els de Hallelujah.

‘You got me singing’

El violí i la guitarra acústica animen l’últim tema del disc, una cançó senzilla i molt ben dialogada per Cohen i les coristes.