Publicitat
Publicitat

L'artista que Barcelona es va perdre

La donació de 25 obres al Macba i al Museu Reina Sofia reivindiquen el pintor Alberto Solsona

"Vaig néixer a Barcelona l'1 de març del 1947, en un llit de metall niquelat que havia sigut de la meva àvia materna, entaforat literalment d'una cambra interior groguenca i amb olor d'escudella". El pintor Alberto Solsona (1947-1988) va començar un intent d'autobiografia amb aquestes dues evocacions. "Totes dues coses, recordo perfectament (el llit i la cambra), situades a la rebotiga d'una verduleria del Poble-sec", va rememorar anys després d'haver-se traslladat a Madrid amb la seva parella de tota la vida, el pintor valencià Fernando Almela. Ara, 25 anys després de la seva mort -arran d'una pneumònia agreujada per la sida-, l'obra de Solsona desembarca a Barcelona, on no va exposar mai en vida. La Fundació Almela-Solsona ha donat 14 obres de l'artista al Macba, una selecció de les quals està exposada actualment a la nova presentació de la col·lecció permanent. L'entitat s'ha proposat posar en relleu el seu llegat i difondre'l de manera decidida. També n'han donat onze al Museu Reina Sofia. "L'Alberto havia de ser a Barcelona, la donació és un acte de justícia poètica. No era justificable que no hi fos", explica Isabel Urueña, la presidenta de la Fundació.

Solsona i Almela van desenvolupar una carrera exitosa a Madrid. Solsona, que s'havia format a l'Escola Massana com a il·lustrador, un ofici que li va permetre guanyar-se la vida, seguia escrivint en català la majoria de poemes i altres textos personals. "La seva producció és important tant en quantitat com en qualitat", afegeix Urueña. A més d'aquestes donacions al Macba i al Reina Sofia, l'entitat ha donat 192 obres d'Almela, que va morir el 2009, a l'IVAM per crear el museu-residència Fernando Almela.

Del pop més àcid a l'abstracció

L'obra de Solsona es pot dividir en dos grans moments: una primera etapa pop, crítica amb el règim franquista i els conflictes internacionals com la Guerra del Vietnam, i una altra d'abstracta, que va encetar amb l'arribada de la democràcia. Aleshores va considerar que la crítica havia perdut sentit i es va endinsar en un terreny més intimista i líric. "Tenia una gran habilitat pel dibuix que també apareix en la pintura abstracta, i un sentit del color molt treballat amb gestos, veladures i matisos molt bells", diu Urueña.

Els últims anys de la vida de Solsona van ser molt prolífics. Veia en l'art una taula de salvació. "Va pintar moltíssim quan va saber que estava malalt, com si hagués volgut deixar moltes obres -recorda la presidenta de la Fundació-. Era un home molt culte, en bona mesura autodidacte. Creia molt en el que feia. Sabia que era excel·lent. No dubtava".

Per al Macba, recuperar l'obra de Solsona "significa enfortir la tesi d'un art català dels anys 60 i 70 que està molt arrelat en la tradició d'un pop polític i inconformista", diu Bartomeu Marí, el director del museu. En aquest sentit, l'obrapopde Solsona, menys coneguda que l'abstracta, entronca amb altres artistes com Antoni Miralda, Joan Rabascall i Eulàlia Grau. Així i tot, el museu no el tenia considerat perquè el sistema espanyol de l'art dels anys 80, quan Solsona va exposar amb regularitat, "no estava preparat" per absorbir les seves propostes, assegura Marí.