Publicitat
Publicitat

L’Amèrica Llatina perd un referent comú

El subcontinent perd amb García Márquez un símbol literari però també social i polític

Gabriel García Márquez serà acomiadat demà amb tots els honors en un gran acte al Museu de Belles Arts de la Ciutat de Mèxic. El president del país, Enrique Peña Nieto, i el de Colòmbia, Juan Manuel Santos, seran les màximes autoritats d’una cerimònia en la qual el premi Nobel de literatura rebrà l’homenatge del món de les lletres, però especialment de la comunitat llatinoamericana. Des de Mèxic fins a l’Argentina, la mort de García Márquez ha suposat la pèrdua d’un referent cultural, social i polític. La regió, doncs, queda d’alguna manera òrfena.

L’any 1982, en rebre el premi Nobel de literatura, Gabriel García Márquez va basar el seu discurs precisament en l’Amèrica Llatina. La soledad de América Latina, es va titular. L’escriptor va repassar la realitat de la regió en un moment complicat, ja que algunes dictadures -com a l’Argentina i a Xile- encara dominaven amb terror i mà de ferro la vida de milions de persones. I així ho va dir al món ja com a Nobel de literatura: “ Me atrevo a pensar que es esta realidad descomunal, y no sólo su expresión literaria, la que este año ha merecido la atención de la Academia Sueca de las Letras. Una realidad que no es la del papel, sino que vive con nosotros y determina cada instante de nuestras incontables muertes cotidianas, y que sustenta un manantial de creación insaciable, pleno de desdicha y de belleza, del cual este colombiano errante y nostálgico no es más que una cifra más señalada por la suerte”.

Que fos escollit per al Nobel aquell 1982 no va ser una sorpresa. Almenys és el que recorda el poeta colombià Juan Gustavo Cobo Borda. “El premi va ser aclaparador i inevitable, va ser un Nobel anunciat. Després del que va rebre Pablo Neruda [el 1971] hi va haver tota una campanya a favor de Gabo. Complia els requisits: era un escriptor popular, amb qualitat literària, d’esquerres, antiimperialista, amb simpaties en tots els països, i les seves obres havien estat traduïdes a una llarga llista d’idiomes”, recorda Cobo Borda. I acaba sentenciant: “El Nobel de Gabo va ser un reconeixement indirecte al fenomen literari de la novel·la llatinoamericana, que va tenir la màxima esplendor en les dècades dels 60 i 70, i de la qual eren exponents autors com Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Juan Carlos Onetti, Alejo Carpentier, Mario Vargas Llosa i Carlos Fuentes, entre d’altres”.

L’enemistat amb Vargas Llosa

En algun moment de les seves vides, Mario Vargas Llosa i Gabriel García Márquez van ser amics. A Barcelona, sota la intendència de l’agent Carmen Balcells, es consideraven pràcticament família. Però un incident que va tenir lloc a Mèxic el febrer de l’any 1976 va canviar les coses per sempre. Els dos escriptors van coincidir en un cinema i, segons la llegenda, quan García Márquez va anar a saludar el seu amic amb els braços oberts, Vargas Llosa li va etzibar un cop de puny a l’ull. El motiu seria una suposada picabaralla sentimental entre ells, amb la dona de l’escriptor peruà entremig. Es diu que per uns consells que li va donar el colombià quan el matrimoni Vargas passava per un mal moment. El cert és que mai ni García Márquez ni Vargas Llosa van donar detalls de l’incident, que altres versions relacionen també amb la ideologia política de l’un i de l’altre, i amb l’amistat entre l’escriptor colombià i el líder de la revolució cubana, Fidel Castro. Vargas Llosa sempre s’ha mostrat profundament anticastrista.

Fidel Castro, gran amic de Gabo

“La nostra és una amistat intel·lectual, quan estem junts parlem de literatura”, va dir Gabriel García Márquez el 1981, un any abans de rebre el premi Nobel de literatura, per explicar com eren les seves trobades amb el líder cubà, Fidel Castro. Durant molts anys, Gabo va viatjar a l’illa de Cuba. Va ser l’època en què es va dedicar a les cròniques periodístiques per poder veure com era el país del Carib després de la revolució liderada per Fidel, que havia acabat amb la dictadura de Fulgencio Batista el 1959. Les idees d’esquerres que pregonava Fidel Castro el van seduir fins a l’extrem que durant uns anys va ser corresponsal a Colòmbia, des de Bogotà, de l’agència de notícies cubana Prensa Latina. L’amistat de Gabo i Fidel Castro no va agradar mai a Mario Vargas Llosa, de pensament conservador, i va arribar a titllar el seu col·lega colombià de “lacai” del líder cubà.

Gabriel García Márquez també va tenir un paper important com a facilitador del diàleg entre els Estats Units i Cuba. Gabo coneixia bé els dos països. Havia viscut a Nova York a principis dels seixanta, on exercia de corresponsal, però les crítiques de la CIA i les amenaces dels dissidents cubans van fer marxar la família a Mèxic. Se li va denegar el visat durant dècades. Malgrat això, el 1997 l’escriptor colombià va ser emissari secret entre Fidel Castro i Bill Clinton, després d’haver participat també tres anys abans en negociacions migratòries entre Washington i l’Havana. García Márquez va dur a Clinton -que era admirador de la seva obra literària- un missatge de Castro amb el qual li proposava lluitar plegats contra el terrorisme. Cuba havia descobert un suposat pla terrorista dels anticastristes de Miami i va ser llavors quan Fidel Castro va buscar ajuda en el seu amic Gabo. Aquell any hi va haver diverses explosions en alguns hotels de Cuba, i en una va morir un ciutadà italià. “No portava notes de cap mena ni cap escrit personal però sabia de memòria el missatge”, va explicar anys després García Márquez sobre la seva missió especial com a emissari del castrisme. Va ser Thomas McLarty, conseller presidencial dels Estats Units per a l’Amèrica Llatina de l’època i amic de Clinton, qui va rebre en secret Gabo a Washington. “La seva missió era de gran importància, i ho ha fet molt bé”, li va dir McLarty.

Gabo, el narcotràfic i les FARC

Gabriel García Márquez sempre va somiar en la pau a Colòmbia, el seu país natal. El conflicte intern entre el govern i les Forces Armades Revolucionàries, les FARC, fa més de 50 anys que dura i ara, més que mai, la pau és quasi a tocar dels dits. Delegacions de les dues parts fa més d’un any que negocien un acord de pacificació a Cuba. I des d’allà, la guerrilla marxista lamentava la mort del premi Nobel de literatura. “Hi perd Colòmbia i hi perd el món, amb la mort de Gabo. Les seves obres salvaguarden la seva memòria. Acompanyem la seva família en aquest moment. Amb el comiat d’aquest magnífic home reiterem que, com Aureliano Buendía, somiem i assolirem la pau”, destacaven les FARC.

L’any 1996, el premi Nobel de literatura va escriure Noticia de un secuestro, una novel·la en clau periodística en la qual va tocar el tema de la violència que encara castiga el seu país, especialment el gran problema dels segrestos vinculats amb la guerrilla i els càrtels del narcotràfic. Eren els anys 90, època en què Gabo es movia per Bogotà en un cotxe blindat i, freqüentment, seguit pels serveis secrets colombians. En aquell temps era l’editor de la revista Cambio, on va exercir el periodisme, segons ell, “la millor feina del món”. Allà va viure en primera línia el que significava ser una persona assetjada per l’ombra dels narcotraficants. Ho explica el periodista Jon Lee Anderson, amic de l’escriptor colombià: “Havia oblidat que des de feia setze anys tenia els diners que havia guanyat en rebre el Nobel en un banc de Suïssa i assegurava que va ser la seva dona qui l’hi va recordar. Així va ser com es va convertir en accionista majoritari del setmanari, amb diners que tenia oblidats”.