Jorge Herralde: “Espero que els successors dels incompetents Mas i Rajoy dialoguin”

FormentorTrobar una persona que no hagi llegit mai un Anagrama és avui impensable. Els lectors del nostre temps no serien com són sense l’editorial que el 1969 Jorge Herralde fundà en un petit apartament de Sarrià. Editor del premi Formentor Ricardo Piglia, “el millor de tots els premiats fins ara”, ha passat el cap de setmana al cap més septentrional de Mallorca parlant de literatura des del seu estatus de lector professional.

Què pensau fer a partir de 2017, quan Silvia Sesé us substitueixi al capdavant d’Anagrama?

Depèn del que tingui ganes de fer. No m’ho plantejo. Els meus plans ara mateix són més a curt termini. El que intento i s’està aconseguint és deixar l’editorial, com es diu en argot militar, en perfecte estat de revista.

Escriure, potser?

Em sembla que no, però se’m pot acudir. He publicat cinc o sis llibres de recopilacions d’articles sobre l’editorial, sobre perfils d’escriptors... En tinc sense publicar, dels darrers anys, com un centenar, i potser em decideixi a rependre’n algun, però per ara no tinc projectes.

Un llibre de memòries de Jorge Herralde revolucionaria el panorama literari?

No crec que n’hi hagi per tant [riu].

Com vau rebre la notícia de la mort Carmen Balcells?

El dia que es va saber em van trucar i va ser una sorpresa. La Carmen Balcells l’havia coneguda a finals dels 60, i durant uns quants anys vam ser molt amics. Després la relació va tenir molts alts i baixos, però al final vam acabar tenint una bona relació.

Havíeu tingut contacte darrerament?

Les dues últimes vegades que la vaig veure van ser una amb l’escriptora cubana Wendy Guerra: la Carmen va organitzar un d’aquells dinars que li agradaven tant, va ser fantàstic, molt ben servit. I després, amb el Mario Vargas Llosa, la Patricia i el seu fill Gonzalo. Aquell dia va estar molt simpàtica i molt agradable. Vargas Llosa acabava de publicar el llibre La literatura es mi venganza.

Durant la vostra trajectòria, com us heu sentit quan, després d’haver conduït a l’èxit un escriptor, se n’ha anat a una altra editorial, com ha passat amb Javier Marías, Enrique Vila-Matas o recentment amb Paul Auster?

Amb Paul Auster, no és que se n’anàs, és que el seu agent va vendre per molta pasta a Planeta els drets dels llibres de butxaca. Són avatars de l’ofici. Jo diria que el que és miraculós és que hi hagi executius que ofereixin quantitats impossibles i tot i així només hàgim perdut alguns escriptors.

És cert el mite que els escriptors són les criatures més egocèntriques de la capa de la Terra?

[Rient] No n’estic segur, perquè diuen que els cantants d’òpera encara són pitjors. Però són a la mateixa lliga!

Quin és l’escriptor més insuportable amb qui heu hagut de treballar?

Uns quants. Per fortuna, no gaires, i n’hi ha alguns amb els quals és una joia treballar. Per exemple Rafael Chirbes, que des que va començar ha publicat tota la seva obra a Anagrama i és un escriptor que, comercialment, va començar piano piano, però amb les seves darreres obres, Crematorio i En la orilla, va guanyar reconeixement a Espanya. Com a curiositat, em va trucar fa quatre o cinc dies Juan Goytisolo i em va dir que acabava de llegir Crematorio, i em va dir: “És la millor novel·la del segle XXI, llàstima que Chirbes hagi mort, perquè m’hauria agradat comentar-la”. I dit i fet, fa poc vaig veure un comentari de Goytisolo a El País sobre l’obra.

Vós heu conduït petits escriptors cap a l’èxit internacional.

Aquesta és una de les característiques d’Anagrama. Ara hi ha una nova generació francesa, en el sentit que s’ha imposat amb força en els darrers anys en primera fila de la literatura internacional. Doncs a Patrick Modiano, que és boníssim però venia molt poc, li vam donar un pedigrí. Que l’editéssim va significar el seu redescobriment, fins que inesperadament va guanyar el premi Nobel. El seu ha estat un dels premis literaris més merescuts, perquè la tendència dels Nobel sempre ha estat una mica erràtica, per dir-ho suament. De vegades sembla que el seu esport preferit sigui sorprendre el públic, sobretot amb els darrers que han triat.

Com és la rutina d’un lector professional?

De dilluns a divendres duc una vida a l’editorial bastant frenètica: espectacles, presentacions, informes, tot el que m’envien les agències literàries, preparar l’edició... Llavors, com per un sistema de sístole-diàstole, els dissabtes i diumenges si puc els dedico exclusivament a llegir.

Amb un bloc de notes al costat?

Amb el post-it, que és el més gran invent de la humanitat.

Com veis les eleccions catalanes?

Jo no sóc independentista, ni espanyolista. Les meves pulsions patriòtiques són nímies: de la mateixa manera que sóc agnòstic amb la religió, també ho sóc amb les pàtries. Dic això, però comprenc el sentiment independentista per una sèrie de greuges com el moment en què van tombar l’Estatut. S’ha anat creant un brou de cultiu, també molt reforçat pels mitjans de comunicació com TV3 i companyia. I per part de Madrid hi ha hagut una actuació tan allunyada que sembla que esperassin que baixàs el suflé. Quan veuen que no baixa, llavors amenacen: enviarem l’exèrcit, fotrem a la presó en Mas... Una cosa impresentable. Jo espero que els propers caps de govern, que confio que no siguin els incompentents Mariano Rajoy i Artur Mas, siguin polítics de veritat i que facin política: que dialoguin.

És federalista?

Sí. Mai ha funcionat a Espanya, malgrat que hi ha hagut alguns precedents curiosos però efímers. Però apostaria per una forma federalista que subratllés la importància històrica de determinades comunitats i que pogués arribar a un consens.

Si arriba la independència, us plantejau partir de Catalunya?

En principi, no. No hi havia pensat mai. Però també és cert que he llegit d’alguns editors que si Catalunya és independent, i l’idioma nacional és el català, potser serà una mica difícil explicar als agents literaris internacionals que una editorial en castellà pugui tenir els drets en castellà a Catalunya. Però com que això són hipòtesis d’un futur que considero molt improbable, no em preocupa gens ni mica.