Publicitat
Publicitat

ART

Joan Costa : "La natura és la gran artista, no nosaltres"

Des del seu estudi, contempla el poble d'Esporles i les muntanyes que l'envolten. Treballa enmig de la natura i és la natura la que sempre ha inspirat la seva obra. Joan Costa (Palma, 1961) empaqueta aquests dies els papers i escultures que exposarà a Londres a final d'aquest mes, mentre que fa unes setmanes que ja va deixar enmig d'un bosc de Surrey, a poc més de mitja hora de la capital britànica, una instal·lació, el sons de la qual intervindran l'espai natural al llarg de l'estiu. Alhora, al taller, investiga un camí que vol que el condueixi a "una simbiosi entre les dues i les tres dimensions".

Podríeu posar paraules a les obres que exhibireu a Londres?

Són papers i escultures basats en una temàtica que treball habitualment: l'aigua. Sobretot, la vegetació marina, la de profunditat, em serveix per desenvolupar la meva obra. Es tracta, en tot cas, d'un pretext per fer una crida d'atenció sobre el medi ambient. És una manera de recordar que la natura és la nostra salvació i, actualment, és una manera de remarcar que els problemes econòmics, tot i que siguin molt greus i motiu de gran preocupació, no ens poden fer oblidar altres problemàtiques vitals per a nosaltres, com són les mediambientals. La realitat és que la qüestió econòmica ha fet que el medi ambient hagi passat a un terme molt secundari, pràcticament inexistent entre les preocupacions actuals. I a mi, això em crea una forta inquietud.

Així, la sinuositat de les algues al fons marí no són només una excusa formal?

No. Les algues o la natura en general són el fil que pot conduir a una proposta artística. Més que no inspirar-m'hi, el que intent és posar-la a un primer pla. Ara, a la vegada que present aquest nou treball sobre les algues, hi introduesc a poc a poc altres elements, com són les nebuloses, la configuració de les galàxies, les espirals... Així i tot, jo em deix dur per la natura perquè consider que és tan vasta i rica que hem d'estar oberts a observar-ho tot.

Tanmateix, com se sap, la natura és insuperable.

Artísticament i científica som molt lluny de superar la natura. És la gran artista, no nosaltres. El que podem fer és treballar, jugar o investigar amb allò que ens aporta.

I ara sembla que també us heu deixat seduir pel color.

Sí, m'he deixat seduir i, a més, m'interessa introduir el color a l'escultura, però no volia que el color fos pintat, sinó fer que faci part del procés escultòric a través d'una tècnica industrial. Es tracta de posar color a l'alumini anoditzat, mitjançant un procediment electrolític. Així he treballat la intervenció que es presentarà al jardí Hannah Peschars de Surrey, prop de Londres. Els pals d'ullastre fosos en alumini tenen uns colors que contrasten amb la natura i, en anar penjats, vull provocar la interrelació amb altres elements sensorials, com és el so quan hi intervé l'oratge.

Sentiu el vostre treball com a gaudi o com a patiment?

El patiment també pot ser un goig. Vull dir que els artistes moltes vegades no sabem cap on hem d'anar i segurament això és el més interessant del nostre treball. El dubte és inherent als artistes i també a la resta de persones. El dia que tinguis clar el camí que has de seguir, estàs acabat. A mi, la seguretat no m'interessa. Jo mateix som un dubte des que m'aixec al matí, i el que és millor encara: no hi ha ningú que em solucioni el problema.

Encara que treballau també la pintura, us considerau sobretot escultor?

Sí, som bàsicament escultor. Ara bé, la pintura és un llenguatge que em sedueix i em permet fer una recerca en un camí en el qual em trob bé. Em permet ser més lliure perquè no estic lligat a uns processos sovint llargs i costosos. Em dóna unes altres sensacions. Així i tot, m'agradaria que la pintura no fos per mi un procés addicional a l'escultura, sinó un camí en si mateix que em dugués a altres espais d'investigació. De fet, els papers que estic treballant ara ja no neixen de l'escultura, pertanyen a un àmbit diferent. A la vegada, m'interessa entre les dues i les tres dimensions. Encara és un terreny que per mi està obert, que és ignot, i això és meravellós perquè hem permet treballar-lo.

Valorau la sòlida formació tècnica que teniucom a escultor?

Consider la meva formació tècnica com una cosa del tot circumstancial. M'ha servit quan he volgut desenvolupar una idea, però crec que la tècnica mai no ha de predominar a l'obra, perquè si és així sempre semblarà forçada. La veritat és que moltes vegades percep un rebuig general cap a la tècnica, i jo voldria defensar-la com a eina de treball necessària. No se l'ha de rebutjar, però en cap cas no se n'ha de sentir adoració.