Humanització de la ciutat, per què i com

PalmaEls arquitectes Jorge Vidal i Josep Quetglas parlen sobre ‘Humanització de la ciutat, per què i com’. Així, l’ARA Balears ofereix el darrer capítol d’aquesta sèrie sobre arquitectura.

Estimat Pep,

Si parlem de la ciutat com a artefacte creat per l’home, és obvi que porta implícit la humanització. Ara bé, si busquem en el diccionari el significat d’aquest terme, a part del fet relatiu a l’home, s’associa també a la idea de “familiar o afable”. Aleshores podria traduir la pregunta: la ciutat afable, per què i com?

A tots ens agradaria que les ciutats on vivim esdevinguessin llocs eficients, socialment equilibrats, segurs i confortables, plens de conflicte i relació alhora, culturalment excitants, justos i lliures. Però les ciutats on vivim no són així. El nostre sistema social, polític i econòmic ha afectat també el transcurs dels canvis a l’urbs i l’entesa del seu espai públic. Tot això em fa pensar en com la condició humana (en aquest sentit de familiar i afable) s’ha vist en casos sobrepassada. Quelcom no funciona a la metròpoli i en la concepció del que hauria de ser. Els que projectem, pensem i treballem sobre la ciutat ens hauríem de preguntar: quines són les parts o espais de la nostra ciutat que detectem com a familiars o afables? Per tant, quins són els llocs que ens fan sentir bé?

Si caminem pels barris, descobrirem que aquests llocs estan principalment on la vida pública es pot expressar amb més claredat. Són espais com places, edificis públics, plantes baixes o patis interiors; inserits estratègicament en l’hàbitat urbà. Però no en tots et sents igual de bé o tenen la mateixa qualitat urbana. N’hi ha alguns on s’està millor que d’altres i això depèn de la concreció. L’arquitectura i l’urbanisme no són un art abstracte, sinó que requereixen concreció, i és en aquest moment on els espais prenen forma, on sorgeix el seu cos. El procés genera urbanitat i fa de la ciutat un lloc més afable, confortable i pròxim.

Jorge,

N’hi ha que diuen que el destí humà el fixen les constel·lacions en el moment de néixer. D’altres que és abans, en fecundar-se l’òvul. No dic que sí ni que no. El fet és que la persona, l’ésser humà, comença en aquell mateix moment en què s’enfronta al seu destí, l’hagi dictat qui l’hagi dictat: el moment en què tanca fort la boca perquè no li entri el biberó o la cullereta. Dir que no, fer que no, és el primer gest veritablement humà, el naixement humà per excel·lència.

Si és així, tal vegada hauríem de començar per posar en dubte aquesta nostra conversa sobre una qüestió que ens ve manada. No em fuig del cap la imatge del nin que fan posar-se dret damunt la cadira perquè reciti una poesia a l’entaulada familiar. Amb quina simpatia i respecte el veuríem si es posés a cantar inesperades procacitats! Has vist La solitud del corredor de fons? Era una pel·lícula de Tony Richardson, de l’any 62, sobre una novel·leta d’Alan Sillitoe. Va d’això. Però provem tu i jo a fer de Job una estona, i acceptem la sort que ens ve. Farem com si fóssim dos arquitectes que s’escriuen sobre la ciutat humanitzada.

Tot i que Alvar Aalto, l’arquitecte amb qui compartim, n’estic segur, idolatria, deia que, en el moment de la Creació, Déu nostre Senyor havia donat el paper als arquitectes perquè dibuixassin, mai per escriure.

Estimat Pep,

Ben cert és que l’arquitecte dibuixa i dóna resposta a moltes qüestions. Algunes es poden expressar verbalment i per això em pregunto sobre les coses que m’agraden i em fan sentir bé. Aquesta és la meva feina, tractar d’esbrinar-les, reconèixer-les, analitzar-les, posar-les en la meva part més conscient, per explorar-les i treballar-hi. Aquesta actitud m’ajuda a pensar en l’ésser humà i a posar-lo sempre en primer pla a l’hora de projectar un edifici o espai públic. Per això, ara em pregunto què esperem de les ciutats. Som en un punt en què hem tibat massa del fil i n’estem perdent el caràcter.

Et poso un exemple que ens ajudarà a entendre el que et dic. Kassel és una ciutat d’Alemanya situada al centre del país, a les ribes del riu Fulda. Des de 1955 i cada cinc anys, durant 100 dies, la ciutat acull el certamen d’art contemporani Documenta. S’hi donen cita artistes que exposen la seva reflexió sobre un tema en concret, treballen sobre la ciutat o allò que interessi a cadascú. L’artista alemany Joseph Beuys, el 1982 a la Documenta VII, proposà plantar 7.000 roures acompanyats cadascun d’un pedró de basalt al costat. La intervenció tenia una clara reivindicació política i humanitzadora; regenerar un espai públic desolador com eren els carrers d’una ciutat grisa i postindustrial. Aquest fet comportà la participació dels ciutadans que lliurement volguessin col·laborar plantant al seu carrer o plaça. Sempre m’ha interessat la mirada que tenen els artistes sobre la ciutat. En el cas de Beuys, posar al costat elements de natura contrària que dialoguen en el pas del temps m’ajuda a mirar la ciutat com això; quelcom viu, orgànic i en creixement, alhora que inert, resistent i sedimentari.

Entenc l’espai públic com el lloc que el ciutadà ha de recuperar. Un espai de tots, obert, poc dissenyat i amb capacitat d’adaptació als nous temps configurant un sistema no jeràrquic. Quelcom similar al que Christopher Alexander escrivia el 1965 a l’article La ciutat no és un arbre. D’una manera molt raonada ens exposa que els models de ciutat que es projectaven en el segle XX s’estructuraven tant que acabaven sent ciutats jerarquitzades, on les funcions estaven prefixades i on la vida no podia aparèixer amb la naturalitat necessària. Alguns exemples varen ser projectes com el Plan Voisin de Le Corbusier per a París al 1925 o la ciutat de Brasília construïda entre 1956 i el 1960 que va tenir Lucio Costa com un dels dissenyadors principals. Kassel tenia quelcom de tot això... Això m’ajuda a certificar que, contràriament a la forma tancada i pura que es destil·lava al segle XX, la forma incompleta i oberta que et proposo per a la ciutat és l’eina que podem utilitzar per afrontar el projecte urbà; però no com a norma.

Benvolgut company,

Però qui es creuen que són, els arquitectes, per parlar d’arquitectura?

Una persona que xerra del seu ofici és un venedor. Sigui sabater, novel·lista, historiador o músic. N’hem de fugir. Qui practica seriosament un ofici considera una pèrdua de temps decantar ulls i mans per parlar. Als crítics d’art i visitants que anaven a l’estudi, Picasso els mostrava un avís, robat d’un tramvia: “Prohibit parlar al conductor”.

Comprèn així la desconfiança cap a aquests diàlegs entre arquitectes sobre arquitectura. Abans d’arribar a resultats, l’esforç per escriure està condemnat, no a ser erroni o maliciós, sinó a no tenir interès.

Record quan Moneo arribà a l’Escola d’arquitectura de Barcelona. Era a mig curs i, sense assignatura, corregia projectes de fi de carrera. Tota l’escola hi anava a escoltar les primeres lliçons d’arquitectura que s’hi feien des que Elies Rogent la fundà, el 1875. Per comentar un mediocre i funcionarial projecte de tanatori, Moneo recità un poema de León Felipe, transcripció de Hamlet (el de Shakespeare), quan diu, aproximadament: “ Desconociendo los oficios los practicaremos con respeto. La mano ociosa tiene más fino el tacto. Para enterrar a un muerto cualquiera vale, cualquiera, menos un sepulturero ”.

Així, qui vulgui saber de ciutat hauria de reunir els experts -arquitectes, urbanistes, economistes, enginyers, sociòlegs, politòlegs-, per dir-los, com en el tribunal de les aigües de València: “Calle vostè”.

I qui hauria de parlar?

Le Corbusier, pintor i escriptor, tenia una prova per saber si una tècnica, l’arquitectura, per exemple, fa part viva d’una època o bé és fusta morta. N’hi ha prou, deia ell, de mirar qui en parla. Si es xerra d’arquitectura al carrer, als ateneus, als cafès, i ho fan metges, poetesses, dones de fer feina, veïns, jubilats -tothom opinant, tothom sentint-se’n implicat, tothom fent seva l’arquitectura-, l’arquitectura és viva. Si només en xerren els arquitectes, l’arquitectura és una fantasmada.

Em creuràs si et dic que crec ser dins el museu de Madame Tussauds quan veig arquitectes que opinen d’arquitectura? Em semblen figures de cera que de cop mouen la boca, i fan com si xerrassin

No són ells qui et diran el camí per arribar a una ciutat humana.

Bon dia, Pep,

Deia Mahatma Gandhi que no hi ha camí per la pau, la pau és el camí. Doncs la ciutat és humana o no és ciutat. Però llavors què és el que la fa menys o més humana?

Avui ens veiem vivint en llocs amb fronteres, amb barreres que difícilment podem superar o que no estan al nostre abast. El límit i les fronteres no ajuden a establir relacions ni a humanitzar. Qui fixa els límits, físics o conceptuals, ha de saber que regula la condició de la ciutat. Aquests darrers dies, amb el llastimós succés de París i que sacseja Europa, em fa preguntar si avui valorem més la seguretat o la llibertat. I això és quelcom que també podem veure reflectit en les nostres ciutats i en com han anat canviat.

La ciutat l’hem de construir entre tots. Els que diran el camí som tots. No és bo excloure i fer callar. És necessari començar a reflexionar per comprendre; quines coses s’han fet malament i quines no? Per què quelcom funciona o per què no?

D’Aristòtil a Arendt les conclusions són semblants; la condició humana és el reflex de la societat i per tant el reflex de les nostres ciutats. És allà on hem de mirar. Alguns creiem que si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa sinó el que estima. Estic convençut que estimar és el gest més humà i el camí.

Bon dia, Jorge,

Humanitzar la ciutat? Hauríem de començar per humanitzar els humans. Només una humanitat humanitzada pot humanitzar la ciutat, i ho farà amb el gest en què ella mateixa s’humanitza.

Un lema alemany del temps de la servitud feudal deia que l’aire de la ciutat allibera, Die Stadtluft macht frei. No val per als nostres temps de servitud al capital financer. També la ciutat ha de ser alliberada -alliberar és sinònim d’humanitzar.

No hi ha construcció alternativa de ciutat, no hi ha forma ideal, ni proposta tècnica miraculosa.

A La Marseillaise, pel·lícula de Jean Renoir del 1938, es retroben a un cim uns quants fugitius de la justícia feudal. Un sap caçar, l’altre aixecar parets i foganyes, l’altre pot ensenyar a llegir i escriure, un és capellà de poble... “Farem aquí una ciutat nova, sense senyors”, diu un d’ells. “No, la ciutat ja la tenim feta allà baix, on hem viscut, on són les nostres famílies, els nostres amics. És millor baixar a la ciutat, fer-hi una bona neteja de senyors i quedar-nos-hi a viure, com a ciutadans”.

Humanitzar la ciutat és prendre-la als senyors i, amb aquest gest, constituir-se en persones lliures, en societat humanitzada. És un Cap d’Any a Santa Clara quan el Che i els barbuts hi entren. És un vespre d’agost a París ocupada quan els 149 republicans espanyols de ‘La Nueve’ fan enrere els alemanys. És la primavera a Saigon que veu arribar a peu al·lots i al·lotes del Vietcong, amb les armes a la mà, mentre fugen els americans. És Lisboa que li esclaten els clavells. Serà Atenes dia 25.