Cultura 31/08/2013

Guillem Frontera: "Als 80, el poder de definir l'art passà a mans del comerç de l'art"

L'escriptor acaba de publicar 'L'adéu al mestre', una novel·la sobre la relació entre un jove pintor i un veterà

Pere Antoni Pons
5 min

L'adéu al mestre és la nova novel·la de Guillem Frontera (Ariany, 1945). Ha aparegut a Club Editor, la casa on el 1968 va debutar com a novel·lista amb Els carnissers. Aquí conta la relació entre un jove pintor i un pintor veterà, i ofereix un retrat penetrant del món de l'art en la Mallorca de finals dels 80, marcada per la mercantilització que va convulsionar tot el circuit artístic d'Occident i per l'èxit fulgurant de Miquel Barceló.

L'art ha estat una de les passions de la vostra vida. Com us explicau que fins ara no l'hàgiu convertit en el tema central d'una novel·la?

No crec que L'adéu al mestre novel·litzi el món de la pintura. Aquí la pintura és un pretext. Jo tenia dues idees dins el cap que, després d'un temps, acabaren confluint. La primera idea estava relacionada amb un pintor alemany que odiava l'expressionisme i feia un academicisme molt llepat. Mentre els seus companys de generació triomfaven, a ell no li feia cas ningú. Fins que li va pegar pàrkinson i, inevitablement, es va posar a fer obres expressionistes. I aleshores va triomfar. Fer servir la història d'aquest pintor per explorar les contradiccions de l'èxit m'havia interessat durant molt de temps.

I quina era la segona idea?

És la història de la relació entre el mestre i el deixeble, que és el cos central de la novel·la i que m'ha permès fer una reflexió sobre quin sentit té la figura del mestre avui dia.

Què representa, per vós, la figura del mestre?

El mestre no és aquell que t'ensenya coses, sinó qui et dóna les eines per adquirir coneixements, i que per tant t'ofereix la possibilitat de trobar el teu lloc dins el corrent de la història. El mestre és l'energia de la memòria projectada cap al futur. Com que el nostre món no vol memòria, ni es vol sentir continuador del passat, i com que tothom creu que s'ha de viure a cegues i instal·lat en l'instant, la figura del mestre està molt desprestigiada, i fins i tot corrompuda.

Com resumiríeu la transformació soferta pel món de l'art en els anys 80?

Aquell va ser el moment en què el poder de definir l'art va passar a mans del comerç de l'art. Uns poders econòmics emergents varen voler jugar amb l'art com a valor refugi i, per no haver de pagar les enormes quantitats que ja es demanaven pels consagrats, varen crear els seus propis artistes i els varen consagrar. Si tu creaves un pintor, el pagaves a preu de patató i, immediatament, el podies vendre a preu d'or. A partir d'aquí, va haver-hi tota una sèrie d'operacions destinades a possibilitar aquest canvi. Una de les més importants va ser l'establiment d'allò nou com a valor absolut. Una altra va ser la sacralització del concepte d'imatge potent, cosa absurda perquè cap imatge de l'art contemporani no ha igualat el fong d'Hiroshima. I la tercera operació va ser donar molt de valor a la joventut. Si un pintor era jove, tenia molt més valor que si no ho era. Per què? Perquè els joves eren barats i bons de consagrar.

Per tant, l'operació que es munta a la vostra novel·la -en què un milionari i un periodista es posen d'acord per convertir en estrella un artista mediocre- és similar a moltes que es muntaren en els 80.

Sí, i tant. A Madrid, hi havia revistes especialitzades a crear nous valors. És clar, els pintors joves que començaven no podien prescindir de tot això. No hi ha res més útil per entendre aquell temps que mirar el catàleg d'Arco. Molts que pareixien immortals varen desaparèixer del mapa en un tres i no res.

I encara continuam allà?

No, ara estam pitjor. Perquè el comerç de l'art ja ha comprat tots aquells que el podien definir: crítics, publicacions, museus… Avui un artista pot triomfar simplement perquè un grup de poder decideix que ha de triomfar. Si tu ets un artista de Costa Rica que no coneix ningú i que a més fa un obra que no és res de l'altre món, però hi ha un grup de poderosos que volen que triomfis, et poden col·locar al MoMA tranquil·lament.

Els poderosos i rics que surten a L'adéu al mestre són els fills dels poderosos i rics que surten a Els carnissers . I, igual que Un cor massa madur , la novel·la conté una crítica a la classe dirigent mallorquina, que ha dimitit de les responsabilitats i s'ha lliurat a l'egoisme.

A finals dels anys 60, molts crèiem que els fills de les famílies mallorquines que havien fet doblers amb el turisme, és a dir, les generacions que anirien a la universitat i tindrien una bona formació, s'acabarien erigint en classe dirigent. Erràrem el pronòstic. No només no es varen convertir en classe dirigent, sinó que són uns taurons molt més depredadors que els pares, perquè tenen més coneixements i més eines per depredar. A més, han enviat els més mediocres a fer política per ells. Tot això a la novel·la no està explicitat perquè ja ho vaig explicitar a Un cor massa madur .

Diríeu que la concepció de l'art ideal que s'expressa a L'adéu al mestre -d'arrel clàssica, en què es dóna importància a la tradició, oberta a la modernitat però sense estridències- és la vostra?

Sí. Però tot això és molt obert, et pot dur a moltes bandes: a l'abstracció, a la figuració… A mi m'agrada molt el que diu Nietzsche de Mendelsohnn: que tot el que escriu respira agraïment cap al passat, i que això és el que li permet ser modern.

La novel·la deixa clar que el fenomen Barceló va trastocar el panorama artístic de les Illes. Com valoraríeu l'impacte que va tenir?

Va haver-hi un emmirallament general que, a la fi, va crear molt de sofriment i frustració. Va haver-hi un moment que, si eres un pintor de trenta anys i no tenies una casa a Nova York o a París i una possessió a Mallorca, et senties un desgraciat. L'èxit pareixia imprescindible. I Miquel Barceló és el darrer que ha tingut èxit, en el sentit que és l'únic que, quan fa qualque cosa, té repercussió. Miquel Barceló ha fet molta de feina, i això és un fet que els seus crítics solen obviar. Diuen que ha tingut sort, i sentit de l'oportunitat… Mai diuen, però, que ha fet molta feina. I jo no he vist ningú que treballàs tant.

Aquest miratge provocat per Barceló -pensar que tothom podia triomfar- era molt ingenu.

Feia passar pena. Hi havia pintors que, sovint sense cap noció artística, anaven a comprar poals de pigment i teles, i es posaven a pintar com a desesperats. Com que tot d'una trobaven compradors, pensaren que allò era xauxa. Al cap de pocs anys, els veies repartint cervesa o fent el que fos… bé, fent feina.

Es diuen moltes coses de Miquel Barceló a la novel·la. Què en pensa, però, Guillem Frontera, de la figura, l'obra i la trajectòri a de Barceló?

Té una obra molt personal i sòlida. El millor que en puc dir és que he vist obres seves que podrien estar en qualsevol museu del món. I que moltes de les seves obres no han envellit gens. No hi ha dubte que moltes de les coses que ha fet quedaran.

stats