Publicitat
Publicitat

Gabriel García Márquez, l’Homer de l’Amèrica Llatina

Mor als 87 anys l’autor de ‘Cien años de soledad’ i premi Nobel de literatura

Quan tenia dotze anys, Gabriel García Márquez va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. El va salvar un capellà, que va fer un crit -“Alerta!”- i va provocar la caiguda del ciclista. El capellà va passar pel costat del nen i li va dir: “¿Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula?” Al cap dels anys aquell nen que havia descobert d’una manera tan providencial el poder de la paraula seria l’autor d’una de les novel·les més influents del segle XX, Cien años de soledad (1967), un híbrid exuberant entre la tradició oral del Carib colombià i les tècniques narratives més modernes, apreses en Joyce, Woolf, Hemingway i, sobretot, Faulkner.

Gràcies a Cien años de soledad, exemple paradigmàtic de “realisme màgic”, García Márquez va convertir-se en el buc insígnia de la mítica generació d’escriptors del conegut com a boom llatinoamericà, que va revolucionar la narrativa en llengua castellana i va situar l’Amèrica Llatina sobre el mapa literari mundial. Entre els membres d’aquella generació irrepetible també hi havia Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes i José Donoso. Les seves novel·les i contes van omplir d’autoestima els ciutadans d’un subcontinent maltractat per fatalitats de tota mena. Contra aquelles fatalitats -“l’opressió, el saqueig i l’abandó”, com va resumir-les al seu discurs del Nobel-, García Márquez va sublevar-s’hi amb les seves novel·les, el seu periodisme i el seu compromís polític, sovint molt polèmic, ja fos per la seva amistat amb Fidel Castro o per la proximitat amb poderosos tan dispars com el dictador panameny Omar Torrijos i els presidents Felipe González i Bill Clinton.

És per la seva doble condició d’escriptor universal i de patriarca moral de tot un subcontinent que la mort de García Márquez, esdevinguda aquest Dijous Sant a Mèxic, als 87 anys, després de passar l’última dècada allunyat de la llum pública i envoltat de rumors relacionats amb hipotètiques malalties, ha provocat una profunda tristesa, però també un insòlit sentiment d’orfenesa. Com si, tal com va descriure’l fa anys una crítica literària, amb Gabo no només hagués mort l’autor d’una munió de novel·les i contes imperibles, sinó “l’Homer de l’Amèrica Llatina”.

Aracataca és Macondo

Tota l’obra de Gabriel García Márquez beu de la seva infantesa a Aracataca, el poblet “entre l’Atlàntic i el Tròpic” on va néixer el 6 de març del 1927, on va viure fins als vuit anys amb els seus avis i que li va servir d’inspiració per al territori mític de Macondo i la nissaga dels Buendía. “La realitat del Carib -va explicar en una entrevista a la Paris Review - s’assembla a la imaginació més salvatge. Diuen que tinc molta imaginació, però les meves novel·les sempre tenen una base de realitat”. Les figures tutelars de l’avi i de l’àvia van ser la font d’aquesta realitat. L’avi, el vell coronel liberal Nicolás Márquez, que anys enrere havia mort el seu millor amic en un duel per honor i inspiraria a l’escriptor el protagonista d’ El coronel no tiene quien le escriba (1961), va poblar la infantesa del seu nét amb històries sobre la Guerra dels Mil Dies -el conflicte civil que havia assolat Colòmbia a cavall del segle XIX i el XX- i la matança de vaguistes de la companyia bananera (1928).

Per la seva banda, l’àvia, Tranquilina Iguarán, una dona supersticiosa i tradicional, li explicava fets extraordinaris i històries de fantasmes. D’aquells relats en va sorgir el to únic de Cien años de soledad. “La meva àvia explicava coses que sonaven sobrenaturals i fantàstiques, però ho feia amb total naturalitat”, deia García Márquez. I rematava: “El problema és la credibilitat. Si et creuen, pots escriure el que vulguis”. Ell va aconseguir que sempre el creguessin.

Abans de triomfar com a narrador, García Márquez es va guanyar la vida com a periodista. Després de deixar Aracataca, va viure a Sucre i a Barranquilla amb els pares. Becat, va estudiar dret a Bogotà, on va publicar els primers contes en premsa. Va ser a Cartagena on va començar la carrera periodística. Enviat a Europa com a corresponsal d’ El Espectador, va visitar l’URSS i diversos països de l’òrbita soviètica, que va criticar amb matisos. Influït pel marxisme, va cobrir la Revolució Cubana del 1959 i, ja casat amb Mercedes Barcha, va viure a Nova York una temporada. Amenaçat pels anticastristes exiliats, va marxar-ne al cap de poc d’arribar-hi. Mentrestant, publicava novel·les i reculls de relats: La hojarasca (1955), La mala hora (1962), Los funerales de la Mamá Grande (1962)…

Els divuit mesos que va tancar-se a escriure Cien años de soledad van ser febrils. Gabo estava a punt de fer els 40, cap dels seus llibres li havia donat diners i veia com els seus companys del boom ja havien publicat les primeres obres mestres: Rayuela, La muerte de Artemio Cruz, La ciudad y los perros … Per enviar el manuscrit al seu editor a Buenos Aires, García Márquez i la seva dona van haver d’empenyorar l’assecador de cabells i l’estufa elèctrica. El matrimoni mai més tornaria a tenir problemes de diners. En només una setmana es van vendre vuit mil exemplars del llibre. I aviat es van succeir les reedicions, les traduccions, els premis…

La fama, el poder, el mite

García Márquez va aprofitar la fama per implicar-se molt activament en els debats polítics de la Llatinoamèrica dels 70 i 80. Es va mostrar sempre molt crític amb les ingerències dels EUA i va ser un bon amic de Fidel Castro. Aquesta amistat li va permetre accedir a informacions secretes, però també intercedir a favor de molts dissidents. I va fer que es barallés -cop de puny inclòs- amb Mario Vargas Llosa, en un episodi mai no aclarit i en el qual les discrepàncies ideològiques van mesclar-se amb un tèrbol embolic de faldilles.

Als anys 80 i 90, García Márquez va fer sovint d’intermediari entre el govern colombià, el càrtel de Medellín i les FARC. Sense èxit. La intensa activitat sociopolítica, però, mai no el va allunyar de la literatura. El 1975 va publicar El otoño del patriarca, la seva particular visió sobre un dels temes troncals de la literatura llatinoamericana: el dictador. L’èxit de Crónica de una muerte anunciada (1981) va catapultar-lo al Nobel, que li va ser concedit el 1982. Ja ho tenia tot fet, però encara havia d’escriure títols imprescindibles com ara El amor en los tiempos del cólera (1985), Noticia de un secuestro (1996) i les memòries d’infantesa Vivir para contarla (2002).

Entre els temes que recorren l’obra de Gabriel García Márquez hi ha la solitud del poder, el fervor de la passió amorosa, la veritat de la memòria i l’exploració de la realitat d’un espai mític (Macondo) on tot és possible. Sovint costa molt predir quines conseqüències tindrà la mort de l’escriptor per a l’obra. En el cas de García Márquez, costa molt menys. És segur que passaran els anys i els lectors d’arreu del món seguiran fascinats per la seva prosa rica i musculosa, pels seus personatges senzills que parlen i pensen com “filòsofs i profetes”, i per la seva concepció de la imaginació com una forma de llibertat i de tendresa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF